Feia tant de temps que no veia la tele, que quan ho vaig tornar a fer la majoria dels anuncis -per no dir tots- eren desconeguts per a mi. Així i tot, a través de les xarxes socials, la maquinària dels mitjans arriba fins a nosaltres. Per molt que ho evitem, ens arriba qualsevol notícia, declaració o ‘performance’ del dia, especialment quan és un poc de tot. A més a més, el dia que no mire les xarxes sempre em toca algú que em diu: has vist el ‘zasca’ d’aquest a l’altre?
No tinc cap dubte de què han convertit la política en un espectacle ple d’eufòria dirigit als seguidors, a qui tracten com a éssers acrítics pel fet de ser d’un partit o d’altre com ho poden ser d’un equip de futbol o d’una secta. El cas és que el partidisme absurd que ens ha tocat viure no és més que la varietat que ens ofereix el sistema. És a dir, a pesar de la radicalització de les formes, hi ha un fons pràcticament idèntic. Ja sabem que dirigir-se cap als nostres és ben fàcil. El que resulta complicat és convéncer als altres o, com a mínim, fer-se de respectar. Açò ho hauríem de tindre clar aquells que entenem la diferència entre governar i tindre el poder.
Parlant de poder i tornant al bombardeig mediàtic i la substitució de la militància per legions de fans dels activistes d’allò seu, em venen a la memòria els inicis de la meua militància. Ho dic per la sort que he tingut de conéixer a grans militants. Recorde que quan anàrem a conéixer l’experiència de Marinaleda fa prop de vint anys, un camarada d’eixos que sempre encerten brillantment, es va referir a aquell poble com “el parque temático de la izquierda.” Dos dècades després em sembla que el parc temàtic de l’esquerra és La Sexta i el Diario.es. No m’atreviria a dir en quin moment ens començaren a vendre la moto però, el que és cert és que estem orfes de dirigents, de quadres, de militants i d’organitzacions de classe serioses, eficaces i amb principis. Tot s’està diluint com un terròs de sucre en un café calent. I en lloc del què en algun moment hem tingut, ara tenim espectacles polítics basats en l’enfrontament barata res, la banalització del feixisme i la infantilització del discurs. Shows de telepredicadors, líders messiànics, trànsfugues, fitxatges mediàtics, invents de coalicions o moviments per poder mantindre’s en la poltrona, o partits que en realitat són màfies amb sucursals a cada poble on el capo ha substituït als vells cacics.
El panorama és desolador i empitjora dia a dia. Però si alguna cosa he aprés dels meus referents, és que eixiren de situacions molt més fotudes. Continuar la lluita i seguir l’exemple. Aquest és el camí.
Marco Malenin 
Deixa un comentari