Yo, con los educadores y las educadoras.

(traducido automàticamente)

Los educadores y las educadoras de Educación Especial e Infantil irán a la huelga los días 31 de mayo y 9 de junio, después de un año de reivindicaciones y movilizaciones que han sido ignoradas por la Conselleria d’Educació, y que me atrevería a decir , desconocidas por gran parte de la comunidad educativa y totalmente desapercibidas para el resto de trabajadores/as de otros sectores. Es por eso que me gustaría reflexionar en torno a los motivos de la huelga y las posibilidades de éxito.

Entre los motivos de la huelga encontramos que Conselleria incumple el Decreto 175/2006, de 24 de noviembre, excediendo la jornada de manera estructural y continuada; no respetando las pausas diarias y exigiendo la permanencia y disponibilidad durante estas; y no garantizando el tiempo de coordinación con el equipo interdisciplinario, ignorando así los requerimientos de Inspección de trabajo.

Uno de los motivos más graves es la posible existencia de una cesión encubierta de educadores/as a las empresas privadas que se ocupan del servicio de comedor, tarea que según una sentencia judicial del pasado octubre, no es función de los educadores.

Desgraciadamente estamos ante un caso en el que un gobierno progresista muestra una voluntad nula de negociación, actuando en contra de los intereses de los trabajadores y trabajadoras y aumentando la precariedad en los servicios públicos y por lo tanto, perjudicando la atención al alumnado. Es decir, un gobierno que muestra un carácter reaccionario a pesar de las esperanzas de cambio depositadas en él hace dos años. De continuar por este camino, no quiero ni pensar dónde irá a parar tanta frustración en las próximas elecciones. Las palabras, los eslóganes y los discursos del “cambio” no cesan, pero la realidad es tozuda y los educadores están siendo despreciados por la administración.

Como trabajador no puedo mantenerme ajeno a una injusticia con otros trabajadores, y más cuando son mis compañeros y compañeras que tanto aportan a la enseñanza pública y a mí mismo a pesar del poco reconocimiento que tienen. Es por eso que quiero hacer las siguientes aportaciones:

1. Objetivo de la huelga y responsables.
El objetivo no es otro que forzar que Conselleria negocie y cambie su forma de actuar después de haber ignorado y despreciado a los trabajadores, lo que les ha conducido a la huelga, de la que solo es responsable quien la ha provocado. No olvidemos que la huelga es el último recurso de la clase obrera cuando no le dejan otra opción, pues ir a la huelga no es fácil y menos en un contexto de crisis sistémica como la actual. Nadie va a la huelga por placer.

2. Contexto. Dificultades y esperanzas.
Decía el sociólogo José Daniel Lacalle recientemente en «Conflictividad y crisis: España 2008-2013» que en España había un claro aumento de la conflictividad laboral y de luchas, pero desligadas y aisladas unas de otras, lo cual merma la unidad de clase necesaria para contrarrestar los constantes ataques. Las palabras de Lacalle son visibles en los centros de educación, donde los trabajadores de un cuerpo desconocen los problemas y las reivindicaciones del otro a pesar de compartir aula. No quiero ni imaginar el conocimiento de la problemática que tendrán los padres y las madres de los alumnos.

Que nadie se equivoque, estamos ante el problema endémico de la clase obrera: la falta de conciencia y de unidad. Por poner un ejemplo: mientras nos miramos el ombligo y discutimos en las redes sociales por las migajas que caen, pocos se ocupan de organizarse para recuperar los miles de puestos de trabajo públicos que se han perdido durante los últimos años. Hasta que no lleguemos a la conclusión de que los problemas de los educadores son también los de los maestros y de los alumnos, no tendremos nada que hacer, al igual que con cualquier trabajador/a de otro sector.

Es en este contexto de camino a la miseria y aislamiento donde nos encontramos, no queda otra opción que empezar a tejer las distintas luchas si no queremos terminar en el fondo de una sociedad víctima de un sistema económico criminal. Un sistema que nos dice a través de sus medios de manipulación de masas que la lucha organizada política y sindical, las movilizaciones y las huelgas no sirven para nada. Por ello es necesario recordar que todos los derechos y libertades que ahora tenemos (en peligro) no se han conseguido de otra manera. De la misma manera, también considero oportuno recordar casos de victorias en la actualidad como la reciente huelga de trabajadores del aeropuerto de Ibiza o la sola convocatoria de huelga de trabajadoras manipulado y envasado de cítricos en Valencia. Pequeñas victorias que sirven de esperanza.

3. Qué hacer.
Una huelga no consiste en hacer una convocatoria, dejar el puesto de trabajo e irse a casa, sino en desarrollar un trabajo que gane fuerza y aumente la presión sobre los responsables hasta que accedan a las justas exigencias obreras. Explicar los motivos y las nefastas repercusiones para el alumnado y para toda la comunidad educativa, tratar de encontrar los vínculos con los problemas de otros sectores hasta que la correlación de fuerzas sea suficiente para ganar la partida. Sin olvidar, que la lucha no acabará aquí, pues es el único camino hacia la sociedad que necesitamos.

Todo mi apoyo. Ni un paso atrás!

escuela-publica-de-todos-para-todos

Anuncis

Jo, amb els educadors i les educadores

escuela-publica-de-todos-para-todosEls Educadors i les Educadores d’Educació Especial i Infantil aniran a la vaga els dies 31 de maig i el 9 de juny, després d’un any de reivindicacions i mobilitzacions que han sigut ignorades per la Conselleria, i que m’atreviria a dir, desconegudes per gran part de la comunitat educativa i totalment desapercebudes per la resta de treballadors/es d’altres sectors. És per això que m’agradaria fer una reflexió al voltant dels motius de la vaga i les possibilitats d’èxit.

Entre els motius de la vaga trobem que Conselleria incompleix el Decret 175/2006, de 24 de novembre,excedint la jornada de manera estructural i continuada; no respectant les pauses diàries i exigint la permanència i disponibilitat durant aquestes; i no garantint el temps de coordinació amb l’equip interdisciplinari, ignorant així els requeriments d’Inspecció de treball.

Un dels motius més greus és la possible existència d’una sessió encoberta d’educadors/es a les empreses privades que s’ocupen del servei de menjador, tasca que segons una sentència judicial del passat octubre, no han de fer els educadors.

Malauradament estem davant d’un cas en el que un govern progressista mostra una voluntat nul·la de negociació, actuant en contra dels interessos dels treballadors i treballadores i augmentant la precarietat en els serveis públics i per tant, perjudicant l’atenció a l’alumnat. És a dir, un govern que mostra un caràcter reaccionari a pesar de les esperances de canvi depositades en ell ara fa dos anys. De continuar per aquest camí, no vull ni pensar on anirà a parar tanta frustració en les properes eleccions. Les paraules, els eslògans i els discursos del canvi no cessen, però la realitat és tossuda i els educadors estan sent menyspreats per l’administració.

Com a treballador no puc mantindre’m aliè a una injustícia amb altres treballadors, i més quan són els meus companys i companyes que tant aporten a l’ensenyament públic i a mi mateix a pesar del poc reconeixement que tenen. És per això que vull reflexionar al voltant de les següents qüestions:

1. Objectiu de la vaga i responsables.

L’objectiu no és altre que forçar que Conselleria negocie i canvie la seua forma d’actuar després d’haver ignorat i menyspreat els treballadors, fet que els ha conduit a la vaga, de la qual només és responsable qui l’ha provocada. No oblidem la vaga és l’últim recurs de la classe obrera quan no li deixen altra opció, doncs anar a la vaga no és fàcil i menys en un context de crisi sistèmica com l’actual. Ningú va a la vaga per plaer.

2. Context. Dificultats i esperances.

Deia el sociòleg José Daniel Lacalle recentment en «Conflictividad y crisis: España 2008-2013» que a l’Estat Espanyol hi havia un clar augment de la conflictivitat laboral i de lluites, però deslligades i aïllades les unes de les altres, la qual cosa minva la unitat de classe necessària per a contrarestar els constants atacs que patim. Les paraules de Lacalle són visibles als centres d’Educació, on els treballadors d’un cos desconeixen els problemes i les reivindicacions de l’altre a pesar de compartir aula. No vull ni imaginar el coneixement de la problemàtica que tindran els pares i les mares dels alumnes.

Que ningú s’equivoque, estem davant del problema més endèmic per a la classe obrera, la falta de consciència i de unitat. Per posar un exemple: mentre ens mirem el melic i discutim a les xarxes socials per les molles que cauen de dalt, pocs s’ocupen d’organitzar-se per tal de recuperar els milers de llocs de treball públics que s’han perdut durant els darrers anys. Fins que no arribem a la conclusió de que els problemes dels educadors són també els dels mestres o els alumnes, no tindrem res a fer, de la mateixa manera que amb qualsevol treballador/a d’altre sector.

És en aquest context de camí a la misèria i l’aïllament on ens trobem i no queda altra opció que començar a teixir les distintes lluites si no volem acabar en el fons d’una societat víctima d’un sistema econòmic criminal. Un sistema que ens diu a través dels seus mitjans de manipulació de masses que la lluita organitzada política i sindical, les mobilitzacions i les vagues no serveixen per a res. Per tant, és necessari recordar que tot els drets i llibertats que ara tenim (en perill) no s’han aconseguit d’altra manera. També trobem casos de victòries en l’actualitat com la recent vaga de treballadors i treballadores de l’aeroport d’Eivissa o la sola convocatòria de vaga de treballadores manipulat i envasat de cítrics al País Valencià. Xicotetes victòries que serveixen d’esperança.

3. Què fer.

Una vaga no consisteix en fer una convocatòria, deixar el lloc de treball i anar-se’n a casa, sinó en desenvolupar un treball que guanye força i augmente la pressió sobre els responsables fins que accedisquen a les justes exigències obreres. Explicar els motius i les nefastes repercussions per a l’alumnat i per a tota la comunitat educativa, tractar de trobar els lligams amb els problemes d’altres sectors d’ocupació fins que la correlació de forces siga suficient per a guanyar la partida. Sense oblidar, que la lluita no acabarà ací, doncs és l’únic camí cap a la societat que necessitem.

Tot el meu suport. Ni un pas enrere!

DAgbfs2W0AE2rnZ