22 de juliol, el nostre dia

22 de juliol, el nostre dia

Mentiria si digués que tot comença ara fa un any ja que la història ve de lluny, tal i com ens recordà el meu amic i company Jovi Berchi, qui va oficiar la cerimònia civil a l’Ajuntament aquell matí calorós.

El fet és que aquell matí, plens de nervis i de preses, ens dirigirem amb els testimonis (i germans), Salva i Maria, cap a l’Ajuntament per tal de passar aquell tràmit administratiu per tal d’anar preparant-nos per a la cerimònia al jardí del restaurant San Patricio. Quina fou la nostra sorpresa en vore tanta gent allí al saló d’actes de l’Ajuntament! I nosaltres amb sandàlies i espardenyes! I és que els treballadors i les treballadores i un grup de camarades decidiren fer d’aquell tràmit burocràtic una cerimònia especial. Una cerimònia brillantment narrada en forma de crònica històrica per Jovi que ens va emocionar. Sens dubte, el dia més important de la nostra història no podia començar d’una manera millor.

En eixir d’allí, amb algun que altre gra d’arròs incrustat al cos, tornàrem al ritme de les preses i dels nervis per tal de que a la vesprada tot estiguera a punt. Cadascú a sa casa, dinar ràpid, perruqueries, maquillatge i sessió de fotos amb l’artista Iván Casañ. Havia arribat el moment d’agafar el camí amb mon tio Blai i ma tia Silvia cap a la cerimònia.

No cal dir el que suposava per a nosaltres trobar-nos a tants amics i amigues allí per acompanyar-nos en un moment tant important. El fet és que estar amb la teua gent em va donar la tranquil·litat suficient per a contrarestar els nervis i l’espera fins l’arribada d’Isabel.

En arribar el cotxe nupcial, un espectacular Cadillac blau d’època, i després d’uns minuts d’espera, començà a sonar a través de l’equip de so el tango “Por una cabeza” amb la fi de que tothom es posicionés per al començament.

 

Havia arribat el moment. El quintet, el meu quintet, el dels meus amics i jo, que tants moments i històries guarda, començava a tocar “El Padrino”. Acompanyat per ma mare ens dirigirem cap al lloc indicat al ritme d’aquella música “familiar”. Moltes són les cares que veia de camí però no podia evitar mirar de reüll per tal de vore Isabel, que esperava en el Cadillac. Mare meua, m’agafarà un “cincdecopes”! –pensava jo en acabar el meu trajecte-.

De sobte començà a sonar “When you know” (BSO de “Serendipity”) i allí estaves tu, dirigint-te cap a mi acompanyada de ton pare, que estic segur que es sentia l’home més feliç del món.

Entre aplaudiments arribares al meu costat i encara recorde el tacte de les nostres mans entrellaçant-se. A pesar de que porte més de dos centenars d’articles, no he trobat la manera de descriure-ho. Alguns li diuen <<felicitat>>, altres <<èxtasi>>, altres <<catarsis>>, però totes es queden curtes per al que vaig sentir. Hem passaven moments viscuts pel cap a la velocitat de la llum en un món que sentia aturat.

I què dir de les paraules dels nostres germans-testimonis? Estigueren espectaculars, cadascú amb el seu estil. Salva amb un discurs intel·ligent, emocionant, simpàtic i amè. Maria, que ens va fer plorar a tots. Fins i tot als Naqueranos més durs! Entre el parlament i l’entranyable “ritual de la arena” que ens havien preparat al restaurant, continuaven sonant peces com “Maria, de West side Story”, “Cinema Paradisso” o com no, “La vida es bella”. Fou així com arribà el moment de dir el “Si, vull” i de posar-nos les aliances que ens portà la guapíssima Anita, filla dels nostres amics Ana i Tomás. I així fou com davant dels nostres de testimonis, començàrem a ser marit i muller.

Arrere quedava una part de la nostra història que confirmava tindre continuació. Des que ens vàrem conèixer fins al dia de la boda han passat moltes coses, sempre junts i jo sentint-me el xic més afortunat del món.

I clar, què seria d’una cerimònia sense menjar, beure i ballar? Així que passàrem tots i totes al còctel que alguns confongueren amb el sopar. Ho reconec, se’ns en va escapar un poc el tema del menjar. Alguns em diguéreu que no podríeu “complir” després i vos vaig recordar el que feien els romans doncs no ha de sobrar res.

Passat este angoixós moment d’ obligació i esforç que feren alguns de menjar i beure sense demà, passàrem a sopar. Com deia un mestre “quien quiera patir que pata”.  I allí entràrem ballant “Mi gran noche” de Raphael amb unes pintes que pocs esperaven i en un moment de “subidón” generalitzat. La nit prometia i molt.

Entre la cita culinària trobàrem lloc per al ball nupcial, poc comú i un tant transgressor; per a homenatjar als pares d’Isa, que un dia després complien el seu aniversari; i per a dedicar unes paraules als presents per simplement estar, no aquella nit sinó sempre amb nosaltres. Tal i com vaig dir, havien passat coses prou difícils durant els primers mesos de l’any, però ara tot havia canviat a millor. I la prova era precisament estar allí amb la nostra gent en el moment més especial i mantenint en el record a tots aquells que des d’algun lloc també estarien presents.

I així passàrem la nit, entre menjar, beguda, balls… i molta festa. I si no ja voreu les fotos… o millor no!

L’endemà, vindria el primer dia de casats i en uns dies ja estàvem de lluna de mel. Itàlia, Grècia, Montenegro i Suïssa. En tornar dels viatges vindrien més bones notícies. La incorporació  del nou membre de la família, Simba, el gosset que tant ens recorda al mític Milú.  El meu nou destí com a mestre en una escola d’Educació Especial, que ha estat el millor treball que he tingut. I la notícia més important de la nostra vida: anàvem a ser pares!

I sí, el 2 de juny, després de fer-se esperar, venia al món Daniel (“el travieso”?). No hi ha cosa més gran que eixe moment!

I ací estem, a punt d’anar-no-se’n a dinar per a celebrar el nostre aniversari. No puc ser més feliç. Vos vull!

PD: Daniel, ara et tocarà escriure noves pàgines d’aquesta història.

176.jpg

 

 

Anuncis

Coses de màquines

Coses de màquines

Amb la finalització del curs escolar i amb la tranquil·litat que m’atorga el descans, ha arribat el moment de fer una breu reflexió com a interí que passava per ací.

Com ja sabreu, la vida de l’interí està marcada per la falta d’estabilitat i per ser treballadors d’usar i tirar. No obstant això, no és la meua pretensió parlar d’açò sinó d’una part de l’experiència producte d’aquesta situació: la fugacitat de les relacions personals.

He de dir primer que guarde un bon record de tots els centres en els quals he treballat, des d’aquells que he passat mesos fins als que he passat quatre dies. En tots he tingut el plaer d’aprendre alguna cosa i inclús de conèixer la població, la seua gastronomia o la forma de parlar la nostra llengua. Però sempre em quede amb una cosa: l’alumnat i els companys, des de mestres a personal no docent, a excepció d’alguns que no entenen de companyerisme. Tot i que el temps va esborrant inexorablement del meu cap alguns noms -cosa que lamente profundament,- em quede amb els records d’aquells i aquelles que m’han acollit fins al punt de sentir-me part de l’escola.

El fet és què quan comences a treballar cursos complets i arribes a la fi del curs i fas una valoració crítica del teu treball, en especial de tot el que podries millorar de cara al curs següent, toca canviar de lloc. Una falta de continuïtat que no només afecta al treballador o la treballadora, sinó a l’alumnat, al centre i a tota la comunitat educativa. Amb açò no estic manifestant que estiga d’acord amb la mesura de repetir centre ja que trenca l’ordre de borsa. Estic convençut que la millor opció per a donar estabilitat a tothom són grans convocatòries d’oposicions que rebaixen la taxa d’interinitat que va camí del 21%. Fins que açò no passe, seguirem discutint per quatre molles de pa, dividint-nos mentre ningú parla del fons de la qüestió: la precarització del sector educatiu i l’enduriment de les nostres condicions de vida.

La cosa és que mentre juguem amb aquesta baralla i les seues regles, les relacions personals perden la importància que deurien tindre. Em dóna la sensació d’haver-me convertit en una màquina que cada cert temps canvien de fàbrica. Una màquina que arriba a encaixar amb altres i que en el moment que pot treure bon rendiment la canvien de lloc. Però el cas és que no som màquines sinó persones i cada any toca acomiadar-nos d’alumnes i companys meravellosos, i creieu-me si dic que no són acomiadaments entre màquines.

I aquest any ha estat el més dur fins al moment per a mi, que poques voltes expresse aquest tipus de sentiment. Coses de màquines. Resulta que m’he topat amb unes maquinetes especials (no només per la definició), i amb alguna que altra màquina amb qui he sentit encaixar professional i personalment. Per això volia esperar un temps prudencial per a escriure, però encara sembla que brota alguna llàgrima d’aquesta obtusa i sentimental màquina que l’any que ve vorem on cau.

Una abraçada 

0AD26D64-9D52-439A-BA19-385F81FAC6D6-2076-000001B210D4B6B2

Fernando Fernán Gómez en “La lengua de las mariposas”

Benvingut, Daniel!

Benvingut, Daniel!

.

Benvingut sigues, fill meu, a esta casa (que és la teua)

i a este món, que no és de tots:

ben farcit de lladreries

i falòrnies de tothom.

.

Benvingut eres, Daniel, al caliu del nostre amor,

que batega i que gemega,

per la vida que mereixes

entre lluites i suors.

.

Volaran les oronetes, però els gossos continuaran,

lladrant mentre tu t’escapes d’ignoràncies i de mals,

maleïts dogmes de fe.

.

Prendràs vol quan sigues lliure, però sempre benvingut,

retornant somnis a casa i reomplint la nostra llar

d’esperances i de pa.

.

Benvingut, cor de ma vida.

foto

Contra el desánimo

Contra el desánimo

Llevo bastante tiempo observando un gran desánimo y cansancio entre los y las camaradas que conozco. Sin ir más lejos, yo también he pasado más de un día de flaqueza.

Habrá quien no querrá ver que la situación es cada vez peor para la clase obrera en general y para el movimiento comunista en particular. Hay incluso quienes nos pedís que sonriamos ante una hipotética victoria electoral. “El miedo ha cambiado de bando” nos decís mientras aseguráis que estáis creando hegemonía con vuestro discurso “atrapalotodo”-. Me gustaría saber qué hegemonía se crea cuando se acepta el programa, el discurso y hasta el lenguaje del enemigo. En vez de crear hegemonía aceptáis la ajena y lo vendéis como todo lo contrario. Para más inri reducís todo a una lucha política olvidando la lucha económica e ideológica. Sinceramente, nunca había visto a nadie renunciar a tanto antes de gobernar.

Aun así, aparecéis como estrellas del pop internacional por la televisión y sois incapaces de animar a las masas a organizarse y a movilizarse, lo cual indica que buscáis fans en vez de militantes, y por tanto, no cambiar nada. Además, es en esos platós donde acabáis asumiendo que las penurias del pueblo ocurren por unos malos gobiernos o por la corrupción y no tenéis la valentía de condenar el sistema que lo genera. Por muchas elecciones que ganéis, esto no es ni mucho menos una victoria, a no ser que sea una aspiración personal.

Sabéis que sin organizaciones obreras fuertes, unidas y movilizadas no cambiará nada por muchas diputados que obtengáis. Así que disculpadme, pero no tengo ganas de sonreír porque me pongo en la piel de familiares y amigos que llevan más de 5 años en paro y solo conseguís que me entre una tremenda mala hostia.

Mientras os divertís de bolo en bolo en esta inmensa gira por todo lo alto, otros seguiremos construyendo organización para tener la fuerza suficientemente capaz de transformar la realidad. Esa lucha humilde y dura es la única manera de volver a sonreír, porque la alegría también se debe construir. Porque la necesitamos pero no podemos engañarnos ni a nosotros mismos ni a la clase trabajadora. Porque sabemos que la lucha organizada es la única manera de cambiar la historia, aunque  puede que muchos no lleguemos ni a verlo. De ahí la idiotez de lemas como “ahora o nunca”. Porque tardará, pero llegará el día en que acabemos con la explotación del hombre por el hombre. Y ya de paso, con los vendedores de humo.

Mucho ánimo a todas y todos los camaradas. Ni un paso atrás.

p_30_07_2011

 

Reflexió personal sobre la nostra candidatura.

Reflexió personal sobre la nostra candidatura.

És un plaer ser el cap d’esta llista formada per gent tant bona i treballadora. Companys i companyes humils, responsables i respectuosos que dignifiquen la política i no fan d’ella un circ. A més, vull donar les gràcies al gran grup que està treballant amb nosaltres encara que apareguen en la candidatura. Quin gran treball esteu fent!

Estic asombrat perquè esteu donant una lliçó d’humilitat i treball sense importar les cares ni les fotos doncs no esteu ací per a lluir-vos ni per interès personal sinó per canviar les coses o millorar-les.

Sabeu que la campanya és el que menys importa. Que el vostre treball es fa dia a dia i estic segur que el poble –vertader protagonista- valorarà i decidirà lliurement.

Quan començarem érem 4 o 5 persones i molts ens veien com si fórem uns bojos. Ara ja em som 31 (per a ser exactes), la qual cosa demostra que som la força que creix i que molts heu valorat positivament la nostra tasca. És més, sabeu que la condició per a estar en la llista ha estat el compromís durant este temps o comprometre’s per al futur –en el cas dels nous-, i açò diu molt de vosaltres.

Els qui em coneixeu, sabeu que sóc una persona a la que no li agraden els elogis, però esta és una ocasió que ho mereix.

Gràcies i ni un pas enrere!

11259506_1422545471398285_7956505133398241224_n