Beethoven, Napoleó i els herois actuals

Una de les anècdotes més conegudes de la història de la música, és la de la dedicatòria de la III Simfonia de Beethoven a Napoleó.

Napoleó Bonaparte, era un dels ídols del genial compositor de Bonn, gran admirador de la Revolució Francesa. Confiava tant en aquell Cònsol que li dedicà la seua III Simfonia, considerada per molts una obra revolucionaria que suposava el primer pas cap al Romanticisme musical.

Ludwig, en assabentar-se que Napoleó s’havia proclamat emperador exclamà:Així que no és més que un comú mortal! Ara també xafarà els drets del ‘home i els abandonarà únicament a la seua ambició. S’enaltirà a sí mateix per damunt la resta convertint-se en tirà!”. Beethoven, amb una forta personalitat, esborrà el nom de Bonaparte amb tanta força que trencà el llapis. Finalment, el nom de l’obra quedà així: “Simfonia heroica, composta per a festejar el record d’un gran home”. Amb aquesta dedicatòria no es referia a ningú en concret sinó més bé a un ideal o millor dit, a l’esperit de l’heroisme.

Malauradament, hui dia tornen a estar de moda els herois i els salvadors. Precisament quan més necessària és la resposta col·lectiva (l’organització de classe), sorgeixen els individualismes i els nous semidéus. “Hem de creure en les persones, ja no en sigles” –ens diuen- com si nosaltres estiguérem lluitant per unes sigles, i el que és més, com si nosaltres fórem creients. S’ataca a les sigles, com si estes foren un problema, però en el fons el que ataquen és a les organitzacions.

És imprescindible tenir clar que no és l’hora de solistes sinó de tutis doncs esta simfonia la farem entre nosaltres i no tindrà dedicatòria.

 

Cònsols d’avui, vos espera l’Illa d’Elba!

Heroica