Coses de màquines

Coses de màquines

Amb la finalització del curs escolar i amb la tranquil·litat que m’atorga el descans, ha arribat el moment de fer una breu reflexió com a interí que passava per ací.

Com ja sabreu, la vida de l’interí està marcada per la falta d’estabilitat i per ser treballadors d’usar i tirar. No obstant això, no és la meua pretensió parlar d’açò sinó d’una part de l’experiència producte d’aquesta situació: la fugacitat de les relacions personals.

He de dir primer que guarde un bon record de tots els centres en els quals he treballat, des d’aquells que he passat mesos fins als que he passat quatre dies. En tots he tingut el plaer d’aprendre alguna cosa i inclús de conèixer la població, la seua gastronomia o la forma de parlar la nostra llengua. Però sempre em quede amb una cosa: l’alumnat i els companys, des de mestres a personal no docent, a excepció d’alguns que no entenen de companyerisme. Tot i que el temps va esborrant inexorablement del meu cap alguns noms -cosa que lamente profundament,- em quede amb els records d’aquells i aquelles que m’han acollit fins al punt de sentir-me part de l’escola.

El fet és què quan comences a treballar cursos complets i arribes a la fi del curs i fas una valoració crítica del teu treball, en especial de tot el que podries millorar de cara al curs següent, toca canviar de lloc. Una falta de continuïtat que no només afecta al treballador o la treballadora, sinó a l’alumnat, al centre i a tota la comunitat educativa. Amb açò no estic manifestant que estiga d’acord amb la mesura de repetir centre ja que trenca l’ordre de borsa. Estic convençut que la millor opció per a donar estabilitat a tothom són grans convocatòries d’oposicions que rebaixen la taxa d’interinitat que va camí del 21%. Fins que açò no passe, seguirem discutint per quatre molles de pa, dividint-nos mentre ningú parla del fons de la qüestió: la precarització del sector educatiu i l’enduriment de les nostres condicions de vida.

La cosa és que mentre juguem amb aquesta baralla i les seues regles, les relacions personals perden la importància que deurien tindre. Em dóna la sensació d’haver-me convertit en una màquina que cada cert temps canvien de fàbrica. Una màquina que arriba a encaixar amb altres i que en el moment que pot treure bon rendiment la canvien de lloc. Però el cas és que no som màquines sinó persones i cada any toca acomiadar-nos d’alumnes i companys meravellosos, i creieu-me si dic que no són acomiadaments entre màquines.

I aquest any ha estat el més dur fins al moment per a mi, que poques voltes expresse aquest tipus de sentiment. Coses de màquines. Resulta que m’he topat amb unes maquinetes especials (no només per la definició), i amb alguna que altra màquina amb qui he sentit encaixar professional i personalment. Per això volia esperar un temps prudencial per a escriure, però encara sembla que brota alguna llàgrima d’aquesta obtusa i sentimental màquina que l’any que ve vorem on cau.

Una abraçada 

0AD26D64-9D52-439A-BA19-385F81FAC6D6-2076-000001B210D4B6B2

Fernando Fernán Gómez en “La lengua de las mariposas”

Anuncis

Yo, con los educadores y las educadoras.

(traducido automàticamente)

Los educadores y las educadoras de Educación Especial e Infantil irán a la huelga los días 31 de mayo y 9 de junio, después de un año de reivindicaciones y movilizaciones que han sido ignoradas por la Conselleria d’Educació, y que me atrevería a decir , desconocidas por gran parte de la comunidad educativa y totalmente desapercibidas para el resto de trabajadores/as de otros sectores. Es por eso que me gustaría reflexionar en torno a los motivos de la huelga y las posibilidades de éxito.

Entre los motivos de la huelga encontramos que Conselleria incumple el Decreto 175/2006, de 24 de noviembre, excediendo la jornada de manera estructural y continuada; no respetando las pausas diarias y exigiendo la permanencia y disponibilidad durante estas; y no garantizando el tiempo de coordinación con el equipo interdisciplinario, ignorando así los requerimientos de Inspección de trabajo.

Uno de los motivos más graves es la posible existencia de una cesión encubierta de educadores/as a las empresas privadas que se ocupan del servicio de comedor, tarea que según una sentencia judicial del pasado octubre, no es función de los educadores.

Desgraciadamente estamos ante un caso en el que un gobierno progresista muestra una voluntad nula de negociación, actuando en contra de los intereses de los trabajadores y trabajadoras y aumentando la precariedad en los servicios públicos y por lo tanto, perjudicando la atención al alumnado. Es decir, un gobierno que muestra un carácter reaccionario a pesar de las esperanzas de cambio depositadas en él hace dos años. De continuar por este camino, no quiero ni pensar dónde irá a parar tanta frustración en las próximas elecciones. Las palabras, los eslóganes y los discursos del “cambio” no cesan, pero la realidad es tozuda y los educadores están siendo despreciados por la administración.

Como trabajador no puedo mantenerme ajeno a una injusticia con otros trabajadores, y más cuando son mis compañeros y compañeras que tanto aportan a la enseñanza pública y a mí mismo a pesar del poco reconocimiento que tienen. Es por eso que quiero hacer las siguientes aportaciones:

1. Objetivo de la huelga y responsables.
El objetivo no es otro que forzar que Conselleria negocie y cambie su forma de actuar después de haber ignorado y despreciado a los trabajadores, lo que les ha conducido a la huelga, de la que solo es responsable quien la ha provocado. No olvidemos que la huelga es el último recurso de la clase obrera cuando no le dejan otra opción, pues ir a la huelga no es fácil y menos en un contexto de crisis sistémica como la actual. Nadie va a la huelga por placer.

2. Contexto. Dificultades y esperanzas.
Decía el sociólogo José Daniel Lacalle recientemente en «Conflictividad y crisis: España 2008-2013» que en España había un claro aumento de la conflictividad laboral y de luchas, pero desligadas y aisladas unas de otras, lo cual merma la unidad de clase necesaria para contrarrestar los constantes ataques. Las palabras de Lacalle son visibles en los centros de educación, donde los trabajadores de un cuerpo desconocen los problemas y las reivindicaciones del otro a pesar de compartir aula. No quiero ni imaginar el conocimiento de la problemática que tendrán los padres y las madres de los alumnos.

Que nadie se equivoque, estamos ante el problema endémico de la clase obrera: la falta de conciencia y de unidad. Por poner un ejemplo: mientras nos miramos el ombligo y discutimos en las redes sociales por las migajas que caen, pocos se ocupan de organizarse para recuperar los miles de puestos de trabajo públicos que se han perdido durante los últimos años. Hasta que no lleguemos a la conclusión de que los problemas de los educadores son también los de los maestros y de los alumnos, no tendremos nada que hacer, al igual que con cualquier trabajador/a de otro sector.

Es en este contexto de camino a la miseria y aislamiento donde nos encontramos, no queda otra opción que empezar a tejer las distintas luchas si no queremos terminar en el fondo de una sociedad víctima de un sistema económico criminal. Un sistema que nos dice a través de sus medios de manipulación de masas que la lucha organizada política y sindical, las movilizaciones y las huelgas no sirven para nada. Por ello es necesario recordar que todos los derechos y libertades que ahora tenemos (en peligro) no se han conseguido de otra manera. De la misma manera, también considero oportuno recordar casos de victorias en la actualidad como la reciente huelga de trabajadores del aeropuerto de Ibiza o la sola convocatoria de huelga de trabajadoras manipulado y envasado de cítricos en Valencia. Pequeñas victorias que sirven de esperanza.

3. Qué hacer.
Una huelga no consiste en hacer una convocatoria, dejar el puesto de trabajo e irse a casa, sino en desarrollar un trabajo que gane fuerza y aumente la presión sobre los responsables hasta que accedan a las justas exigencias obreras. Explicar los motivos y las nefastas repercusiones para el alumnado y para toda la comunidad educativa, tratar de encontrar los vínculos con los problemas de otros sectores hasta que la correlación de fuerzas sea suficiente para ganar la partida. Sin olvidar, que la lucha no acabará aquí, pues es el único camino hacia la sociedad que necesitamos.

Todo mi apoyo. Ni un paso atrás!

escuela-publica-de-todos-para-todos

Jo, amb els educadors i les educadores

escuela-publica-de-todos-para-todosEls Educadors i les Educadores d’Educació Especial i Infantil aniran a la vaga els dies 31 de maig i el 9 de juny, després d’un any de reivindicacions i mobilitzacions que han sigut ignorades per la Conselleria, i que m’atreviria a dir, desconegudes per gran part de la comunitat educativa i totalment desapercebudes per la resta de treballadors/es d’altres sectors. És per això que m’agradaria fer una reflexió al voltant dels motius de la vaga i les possibilitats d’èxit.

Entre els motius de la vaga trobem que Conselleria incompleix el Decret 175/2006, de 24 de novembre,excedint la jornada de manera estructural i continuada; no respectant les pauses diàries i exigint la permanència i disponibilitat durant aquestes; i no garantint el temps de coordinació amb l’equip interdisciplinari, ignorant així els requeriments d’Inspecció de treball.

Un dels motius més greus és la possible existència d’una sessió encoberta d’educadors/es a les empreses privades que s’ocupen del servei de menjador, tasca que segons una sentència judicial del passat octubre, no han de fer els educadors.

Malauradament estem davant d’un cas en el que un govern progressista mostra una voluntat nul·la de negociació, actuant en contra dels interessos dels treballadors i treballadores i augmentant la precarietat en els serveis públics i per tant, perjudicant l’atenció a l’alumnat. És a dir, un govern que mostra un caràcter reaccionari a pesar de les esperances de canvi depositades en ell ara fa dos anys. De continuar per aquest camí, no vull ni pensar on anirà a parar tanta frustració en les properes eleccions. Les paraules, els eslògans i els discursos del canvi no cessen, però la realitat és tossuda i els educadors estan sent menyspreats per l’administració.

Com a treballador no puc mantindre’m aliè a una injustícia amb altres treballadors, i més quan són els meus companys i companyes que tant aporten a l’ensenyament públic i a mi mateix a pesar del poc reconeixement que tenen. És per això que vull reflexionar al voltant de les següents qüestions:

1. Objectiu de la vaga i responsables.

L’objectiu no és altre que forçar que Conselleria negocie i canvie la seua forma d’actuar després d’haver ignorat i menyspreat els treballadors, fet que els ha conduit a la vaga, de la qual només és responsable qui l’ha provocada. No oblidem la vaga és l’últim recurs de la classe obrera quan no li deixen altra opció, doncs anar a la vaga no és fàcil i menys en un context de crisi sistèmica com l’actual. Ningú va a la vaga per plaer.

2. Context. Dificultats i esperances.

Deia el sociòleg José Daniel Lacalle recentment en «Conflictividad y crisis: España 2008-2013» que a l’Estat Espanyol hi havia un clar augment de la conflictivitat laboral i de lluites, però deslligades i aïllades les unes de les altres, la qual cosa minva la unitat de classe necessària per a contrarestar els constants atacs que patim. Les paraules de Lacalle són visibles als centres d’Educació, on els treballadors d’un cos desconeixen els problemes i les reivindicacions de l’altre a pesar de compartir aula. No vull ni imaginar el coneixement de la problemàtica que tindran els pares i les mares dels alumnes.

Que ningú s’equivoque, estem davant del problema més endèmic per a la classe obrera, la falta de consciència i de unitat. Per posar un exemple: mentre ens mirem el melic i discutim a les xarxes socials per les molles que cauen de dalt, pocs s’ocupen d’organitzar-se per tal de recuperar els milers de llocs de treball públics que s’han perdut durant els darrers anys. Fins que no arribem a la conclusió de que els problemes dels educadors són també els dels mestres o els alumnes, no tindrem res a fer, de la mateixa manera que amb qualsevol treballador/a d’altre sector.

És en aquest context de camí a la misèria i l’aïllament on ens trobem i no queda altra opció que començar a teixir les distintes lluites si no volem acabar en el fons d’una societat víctima d’un sistema econòmic criminal. Un sistema que ens diu a través dels seus mitjans de manipulació de masses que la lluita organitzada política i sindical, les mobilitzacions i les vagues no serveixen per a res. Per tant, és necessari recordar que tot els drets i llibertats que ara tenim (en perill) no s’han aconseguit d’altra manera. També trobem casos de victòries en l’actualitat com la recent vaga de treballadors i treballadores de l’aeroport d’Eivissa o la sola convocatòria de vaga de treballadores manipulat i envasat de cítrics al País Valencià. Xicotetes victòries que serveixen d’esperança.

3. Què fer.

Una vaga no consisteix en fer una convocatòria, deixar el lloc de treball i anar-se’n a casa, sinó en desenvolupar un treball que guanye força i augmente la pressió sobre els responsables fins que accedisquen a les justes exigències obreres. Explicar els motius i les nefastes repercussions per a l’alumnat i per a tota la comunitat educativa, tractar de trobar els lligams amb els problemes d’altres sectors d’ocupació fins que la correlació de forces siga suficient per a guanyar la partida. Sense oblidar, que la lluita no acabarà ací, doncs és l’únic camí cap a la societat que necessitem.

Tot el meu suport. Ni un pas enrere!

DAgbfs2W0AE2rnZ

Soliloqui d’un alumne que pensa

Soliloqui d’un alumne que pensa

Ara que em queda poc per anar a secundària, m’insisteixen en que he de ser feliç si vull complir els meus somnis.

Encara no sé bé què significa això de la felicitat, però entenc que és una mena d’estat d’alegria, satisfacció, entusiasme… Just el contrari del que em trobe quan arribe a casa. Sé que ma mare es tanca al bany i plora quan torna de netejar cases per uns quants euros. Mon pare segueix sense trobar feina i es cabreja quan en la televisió parlen d’emprenedors. L’altre dia els vaig escoltar dir que a este pas no podran pagar-me els estudis el dia de demà. I jo que pensava que em sobraria sent feliç…i ara resulta que fan falta diners!

Em sent enganyat perquè tots m’oculten coses que al final acabe descobrint. Per molt que ma mare i mon pare ho intenten, no poden amagar el que viuen, pensen o senten. Sé que ho estan passant molt mal. Llavors, com vaig a ser feliç si els meus no ho són? Volen distreure’m per evitar-me el patiment?

Sóc capaç de riure, aprendre, jugar i passar-ho bé com qualsevol xiquet perquè em trobe molt a gust a l’escola. No obstant, trobe que no puc ser molt feliç perquè sóc inseparable als meus. Serà que la felicitat és col·lectiva o que no he aprés res de res? Jo sols necessite comprensió i ajuda, però ningú m’ha preguntat.

komo los adultos

Calius i “catalufos”

El passat diumenge, només acabar la Crida fallera, vaig escoltar a un grup de joves que s’havien indignat perquè Joan Ribó havia dit “caliu”.

En un moment vaig escoltar perles com “ja veus tu, el “catalufo” este dient paraules catalanistes!”, “ha dit Caliu el pallasso este”.

Mentre me’n anava a casa, vaig recordar la lletra de “El faller”:

“Xiqueta meua
que del carrer eres l’ama
per culpa teua
tinc el cor encés en flama.
No te separes
del caliu del meu voler,
reineta fallera,
que si me deixes
un ninot tindré que ser,
¿Hi ha una estoreta velleta
per a la falla de Sant Josep?,
per a la falla del teu carrer.”

Sincerament, a voltes pense que deuria considerar-se delicte l’apologia de la ignorància.

Sobre com combaten alguns ‘savis’ la ignorància

No fem de la nostra ignorància un argument. (Joan Fuster)

CapturaDesprés dels actes de commemoració del 9 d’octubre em va cridar l’atenció una imatge en la que un pare subjecta al seu fill amb un braç i amb l’altre fa una “peineta” a alguns dels participans d’una processó que cada volta em sembla menys cívica. Tot un exemple per al seu fill.

Malauradament, aquests fets passen quasi inadvertits car ens hem acostumat a conviure amb ells. Sovint es parla molt de la intolerància als camps de futbol o de la ignorància als reality show, però no hi ha pràcticament cap espai d’aquesta societat que se’n salve.

Tenint en compte que un ignorant és <<qui no sap res o sap poc en general o amb relació a una cosa>> i que ningú naixem sabent ni mai arribarem a saber tot, hem d’aprendre a conviure amb la ignorància. Primerament, acceptant que nosaltres ho som, i després, que ho són els altres. Ara bé, que nosaltres acceptem la seua existència i respectem als demés no significa que no hem de combatre-la. Quan adquirim un coneixement científic, és summament necessari transmetre’l doncs el coneixement per a ser útil s’ha de compartir, com tota riquesa.

El problema ve a l’hora de transmetre un saber o fins i tot una idea. En moltes ocasions, ens situem des d’una posició superior al no considerar-nos la part ignorant i ens dirigim a l’altre tractant de convèncer-lo sense ajudar-lo a aprendre. És més, també solem començar dient-li que no sap i que està equivocat. O el que és pitjor, dient-li directament que és un ignorant, un babau o un ximple.

Aquesta forma frontal de compartir el saber és de tot menys eficaç i respectuosa, ja que estableix una barrera entre l’emissor i el receptor, que difícilment es desfarà. És com si vull convèncer i el primer que dic és: “estic en la meua barricada i vaig a metrallar-te, en acabar parlem”.

En política abunden estos casos, encara que en la majoria es tracte de transmetre doctrines o idees sense cap base científica. A pesar d’això, el comportament frontal que he descrit abans és el més comú. Ens neguem al diàleg, i no em referisc a parlar amb criminals de guerra o gàngsters polítics sinó a treballadors/es que han acabat simpatitzant amb determinades organitzacions o idees; es nega una proposta per ser d’un altre partit encara que la considerem bona; s’arriba a la conclusió de que tot allò fora dels meus nassos són una merda i damunt els acuse de ser-ho (casta). Són coses que passen quan desconeixem i banalitzem el feixisme.

Durant la vaga de 2010 vaig comprovar com un dels piquets que estaven a la porta d’una fàbrica va insultar als treballadors que entraven al crit d’esquirols, fills de putes i venuts. En canvi, el piquet en el que jo participava, ens dedicarem a informar i a oferir ajuda a qui ho necessitara. Un treballador que eixe dia anava a l’horta eixe dia, em va confessar dies després que en veure’ns es va sentir mal i que a la pròxima vaga no aniria a treballar. Evidentment, el que tinc clar és que els treballadors del primer cas, acudiran al seu curro quan hi haja vaga (si és que encara el tenen, clar).

Sens dubte, deuríem debatre més i tractar de ser menys ignorants i prepotens.

Analfabetisme funcional en música?

bethvenFa uns anys, una persona amb una titulació musical superior va dir en públic que Beethoven no tenia ni idea de compondre i que era un “petardo”. Serà una broma – vaig pensar-, però no, no ho era. Aquella anècdota m’ha fet pensar i pensar en més d’una ocasió des d’aleshores.

Existeix un tipus d’analfabetisme –el funcional-, que explicaria fenòmens com el que acabe d’esmentar. L’analfabetisme funcional és produeix quan una persona “sap descodificar lletres i xifres, associar-les a un so i desxifrar l’escrit” però no comprèn quasi res del que ha llegit.

Tot indica que a la música també hi ha un analfabetisme funcional. Es pot arribar fins i tot a un nivell certament bo en l’execució de l’instrument però no comprendre l’obra.

Aquest, com qualsevol analfabetisme, deuria ser una prioritat per a totes les institucions educatives musicals.