Qui actua com un feixista…

Tindre consciència de classe i organitzar-se d’acord amb ella no resulta gens fàcil. Anar en contra d’un sistema sense oponent des de la caiguda de la Unió Soviètica suposa tindre enfront a l’enemic més important, al més poderós.

La decisió d’organitzar-se en un partit i/o un sindicat obrer t’assegura ser assenyalat, ridiculitzat, menyspreat i perseguit. Per contra, formar part d’un partit del sistema redueix el maldecap a les lluites per la gestió de les institucions burgeses i/o per quatre poltrones i compra-vendes, a pesar de les formes altisonants i aparentment contraries entre les distintes opcions sistèmiques.

Si bé el sistema ofereix una varietat de partits o plataformes, a l’hora de la veritat podem comprovar on es situen: sempre en defensa dels interessos de classe del capital front als de la classe treballadora.

A pesar dels discursos ‘esquerrans’ o d’unes sigles obreres històriques, coneixem de sobra les trajectòries de cadascú: reformes laborals, privatitzacions, concordats amb l’Església, retallades de drets bàsics, ETT’s, reconversions, venda de sobirania, repressió, creació de bandes armades i participació en guerres imperialistes. En definitiva, atacs constants a la classe obrera contrarestats mínimament amb alguna reforma social ja demandada per amplies capes de la societat.

La pregunta que em faig és: com calla la militància d’aquests partits davant tot açò? De segur que tenen molt a vore els mass media que estan darrere del partit. De la mateixa manera entenc que també ho tenen altres en que milions de persones preferisquen votar a corruptes. Però hi ha una diferència important entre votar cada quatre anys l’opció que més t’agrade i ser militant d’una organització ja que mentre formes part d’aquesta eres responsable d’ella. Per això em cansen els arguments de gent que s’eximeix de les seues responsabilitats mentre les carrega als votants d’altres, la qual cosa només correspon a les lluites viscerals entre hooligans de diferents equips.

Sincerament, si el meu partit atacara els meus interessos de classe, romandria en ell el temps que tardara en tramitar-se la meua baixa.

todo okultoI és ací on està el quid de la qüestió: on es situa cadascú en la lluita de classes. Per això quan es produeix un conflicte laboral, només es posicionen amb el treballador quan els afecta personalment o quan es pot atacar a l’adversari polític. Però mai per consciència de classe.

El pitjor de tot és que quan es destapen els arguments oportunistes apareixen els insults i les desqualificacions personals cap als treballadors. Un comportament purament feixista que no hem de tolerar de cap manera. Ni ací ni enlloc. Llavors deurem tindre clara una regla d’or: qui actua com un feixista és un feixista.

El miedo no ha cambiado de bando

El miedo no ha cambiado de bando

A poco de comenzar la campaña electoral, el presidente de la patronal ha dicho que “el trabajo fijo y seguro es un concepto del siglo XIX”. Unas declaraciones que indican claramente que no tiene ningún miedo a lo que pueda salir de las urnas. “Lo importante es que veo que ningún partido destrozaría la política económica actual” –dijo el pasado diciembre en una entrevista para El Mundo-. Recuerdo a este personaje decir que “ojalá convenciéramos a los indefinidos para bajar ciertos derechos y dárselos a los temporales”. Vaya, un burgués tratando de establecer divisiones entre la clase obrera para enfrentarla entre sí. Toda una novedad.

Es curioso como últimamente se recurre al siglo XIX o a “lo viejo” para desprestigiar. Los derechos, las libertades, las luchas y organizaciones obreras son cosas obsoletas y desfasadas. En cambio, lo más moderno es un sistema que no encuentra otra salida que dirigirnos hacia el siglo XIX (y en serio). Y es en ese viaje a sus recuerdos de infancia donde se encuentran con su peor pesadilla, la clase obrera organizada capaz de conquistar el poder y construir alternativas serias. De ahí que durante esta crisis económica vuelvan a ver comunistas por todas partes. ¡Que vienen los comunistas!

Decía Marx que la historia se repite dos veces, la primera como tragedia y la segunda como farsa. En este caso la “caza de brujas” tiene pinta de parodia surrealista en la que los acusados de comunistas no se dan por aludidos. El problema es que las carcajadas se deberían acabar cuando algunos dirigentes son incapaces de entender que están convirtiendo el término “comunista” en un insulto. Pero ellos siguen sonrientes porque vamos a “ganar” unas elecciones. Sí, acertaste con lo de la farsa, querido Karl.

Durante una cacería, Franco le preguntó a Luis Miguel Dominguín cuál de los tres hermanos era el comunista y éste le respondió: “Los tres, mi general”. Aunque él no fuese comunista (ni de lejos), demostró gran valentía por su hermano Domingo, que sí lo era. En cambio, nuestros “hermanos” o “compañeros de viaje” son incapaces de defendernos de los ataques fasciosos, a pesar de tener libertad para hacerlo (de momento). Bien pensado, el problema ahora no debería ser la actitud de la socialdemocracia históricamente ante los fascismos (ni que nos sorprenda) sino la incapacidad de muchos dirigentes para ver lo que está pasando.

Si Niemöller volviese a escribir su famoso poema actualmente (en esta farsa) podría quedarle más o menos así: <<cuando los nazis vinieron a por los comunistas, ni ellos mismos se enteraron. Fin>>.

Evitémoslo. Hagamos que su pesadilla vuela a ser una realidad. Reconstruyamos ese partido comunista que tanto necesitamos. Hagamos que el miedo cambie de bando, pero de verdad.

La plegaria de la no violencia

L’estressant ritme de vida, el menjar i les compres del diumenge

Anit, després des sopar, em vaig posar a reflexionar al voltant del què havia ocorregut durant el dia, doncs no entenia per què havia sigut tant estressant.

Els fets que m’han fet entendre-ho millor han estat les menjades ja que al cap del dia, doncs no m’he pres amb calma ni el sopar. Les presses han caracteritzat les menjades de tal manera, que a excepció del desdejuni, la resta han sigut menjars preparats o congelats.

kalvA banda dels problemes que aquest tipus de menjar puguen ocasionar al nostre cos, em preocupa el fet de que no tenim temps per a gaudir del nostre oci, car entre la jornada laboral, el trajecte d’anada i tornada, la preparació, les hores de dormir i les de menjar han acabat absorbides pel treball i el frenètic ritme de vida que genera. L’augment del grau d’explotació i la por a perdre el treball, ens fa cada volta més vulnerables i dependents d’un estil de vida esclau.

El dret a l’oci i al descans s’està perdent. I el que és pitjor, estem introduint els nostres fills i filles en este bucle. A la quantitat d’hores lectives que sobren al seu horari, li afegim gran quantitat de deures i activitats extraescolars. “Han d’aprendre molt, sobretot anglés, ja que és necessari per a ser competitius quan siguen majors.” Si hem interioritzat aquest pensament tant neoliberal, tenim un greu problema, i més inculquem esta mentalitat d’esclaus als menuts. És trist criar als fills/es en aquesta espiral d’infart en el que no tenim temps ni per a fer un menjar casolà i assaborir-lo. No és d’estranyar que al voltant del 8% dels infants pateixen estrés (2011).

Estem perdent el plaer de cuinar, assaborir i gaudir de la nostra gastronomia (tant rica). Volem la informació amb titulars o tweets de 140 caràcters mentre no dediquem 5 minuts a la lectura de notícies de manera assossegada i reflexiva. Fins i tot als esports s’han posat de moda aquells que impliquen rapidesa i correm amb el cotxe com si estiguérem al circuit de Formula 1 (a València, de veres).

Com he dit abans, estem perdent el dret a l’oci i el descans fins a tal punt que permetem que es treballe diumenges i festius, amb el que haurà costat aconseguir eixe dret! Dic permetem perquè acudim a comprar amb normalitat durant eixos dies sense importar-nos el problema que pot causar als treballadors i treballadores que ho pateixen. Encara hi haurà qui dirà que “si jo treballe un diumenge, també ho poden fer els altres”. Pobre ignorant! Veurem que pensa quan ens toque fer-ho a tots … i sense cobrar.

Air France y la violencia

Air France y la violencia

*traducido automàticamente

Algunos informativos empezaron ayer alarmados por la violencia de los trabajadores de Air France contra los directivos de la compañía.

Las imágenes que acompañaban la noticia eran, en la mayoría de los casos, las de los dos directivos que huían de las instalaciones con las camisas rotas entre una nube de guardaespaldas que trataban de protegerlos. La noticia y las imágenes corrieron en pocos minutos por todo el mundo, tiempo suficiente para que tertulianos y “expertos” condenasen la violencia de los trabajadores.

Uno de los más escandalizados fue el primer ministro francés, Manuel Valls, que a pesar de llamarse socialista, no se ha alarmado en ningún momento por que una empresa despida a casi 3.000 trabajadores. Conviene recordar la definición de socialismo según la RAE: “Sistema de organización social y económico basado en la propiedad y administración colectiva o estatal de los medios de producción y en la regulación por el Estado de las actividades económicas y sociales, y la distribución de los bienes.”

afEvidentemente, Valls no es socialista, sino más bien todo lo contrario. Consecuentemente con esto, cuando se produce un conflicto entre clases tan claro como este en el que no hay espacio para medias tintas, él se posiciona con los suyos, al igual que los tertulianos y “expertos” que aparecen en los medios (propiedad del gran capital, claro). El problema fundamental de toda esta cuestión es con quién se identifica un trabajador o una trabajadora cuando ve las imágenes del conflicto: o con los/as trabajadores/as, que son los únicos que producen la riqueza; o con los que viven a costa de ellos parasitariamente y que encima no dudan en despedirlos para aumentar sus propios beneficios.

Lo que está claro es que el telediario no dirá que esas camisas caras y desgarradas ya estarán a estas alturas sustituidas con la “calderilla” que llevarían en los bolsillos. Tampoco dirán que ahora estarán en sus mansiones tranquilos contemplando cómo han pasado de verdugos a víctimas para muchos gracias a unos minutos de TV. Muy posiblemente habrán terminado la noche brindando con Moët & Chandon. Es más, seguro que en la próxima reunión en que plantean despedir a miles de trabajadores, contarán con un servicio de protección más seguro y que no tendrán dificultades para apalear obreros, aunque no aparecerá en los informativos.

Me gustaría que los que se escandalizan y condenan la violencia de los trabajadores, condenaron una violencia mucho más dura, como es la de despedir a miles de obreros que en muchos casos se verán con dificultades para obtener el pan para sus hijos. Claro está que, ni los tertulianos ni el primer ministro Valls tendrán la mínima consideración hacia los obreros, pero, ¿y tú? ¿Qué harías si juegan con el pan de tus hijos? ¿Con quién te identificas?

Air France i la violència

Air France i la violència

Alguns informatius d’ahir obriren alarmats per la violència dels treballadors d’Air France contra els directius de la companyia.

afLes imatges que acompanyaven la noticia eren, en la majoria dels casos, les dels dos directius que fugien de les instal·lacions amb les camises trencades entre un núvol de guardaespatlles que tractaven de protegir-los. La notícia i les imatges corregueren en pocs minuts arreu del món, temps suficient per a que tertulians i experts condemnaren la violència dels treballadors.

Un dels més escandalitzats fou el primer ministre francès, Manuel Valls, que a pesar d’anomenar-se socialista, no s’ha alarmat en cap moment perquè una empresa acomiade a quasi 3.000 treballadors. Convé recordar la definició de socialisme segons el diccionari.cat: “Conjunt de doctrines que, en oposició a l’individualisme, propugnen una reforma radical de l’organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col·lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució.”

Evidentment, Valls no és cap socialista, sinó més bé tot el contrari. Conseqüentment amb açò, quan es produeix un conflicte entre classes tan clar com aquest en el qual no hi ha espai per a mitges tintes, ell es posiciona amb els seus a l’igual que els tertulians i “experts” que apareixen als mitjans (propietat del gran capital, clar). El problema fonamental de tota esta qüestió és amb qui s’identifica un treballador o una treballadora quan veu les imatges del conflicte. Una de dos: o amb treballadors, que són els qui produeixen la riquesa, o amb els qui viuen a costa d’ells i que damunt no dubten en acomiadar-los per tal d’aumentar els beneficis de quatre paràsits.

El que està clar és que al telediari no diran que eixes camises cares i esgarrades ja estaran a hores d’ara substituïdes amb la “caldereta” que portarien a les butxaques. Tampoc diran que ara estaran a les seues mansions tranquils contemplant com han passat de verducs a víctimes per a molts gràcies a uns minuts de TV. Molt possiblement hauran acabat la nit brindant amb Moët & Chandon. És més, de segur que a la propera reunió en que plantegen acomiadar milers de treballadors, comptaran amb un servici de protecció més segur i que no tindrà dificultats per apallissar obrers, encara que no apareixerà als informatius.

M’agradaria que els qui s’escandalitzen i condemnen la violència dels treballadors, condemnaren una violència molt més dura, com és la d’acomiadar milers d’obrers que en molts casos es veuran amb dificultats per a obtindre pa per als seus fills. Clar està què, ni els tertulians ni el primer ministre Valls tindran la mínima consideració cap als obrers, però, i tu? Què faries si juguen amb el pa dels teus fills? Amb qui t’identifiques?