Els morts que no importen

Per si no ho sabies, Espanya és el segon país del món amb més desapareguts després de Cambodja. Es calcula que unes 144.226 persones -com a mínim-, continuen desaparegudes mentre les seues famílies desconeixen el seu parador.

Poseu-vos en la pell dels fills i les filles, dels germans i les germanes, dels nets i de les netes. Penseu en els pares i les mares que han mort sense trobar als seus fills o filles. Imagineu el dolor en eixes famílies durant quasi 8 dècades.

Vuit dècades perquè els hereus dels feixistes que provocaren la guerra, molts d’ells descendents seus, no tenen una mínima humanitat. No han tingut suficient amb 40 anys de repressió i 40 de propina i impunitat dels seus crims. I és què el fet d’haver conservat el poder ha evitat que milers de famílies troben als seus i puguen acomiadar-los i donar-los un soterrament digne.

A pesar d’això, després de tants anys de dolor i d’una lluita exemplar, Ascensión Mendieta ha pogut soterrar son pare, Timoteo. Però la televisió pública ha preferit parlar de les fosses comunes de Colòmbia, no siga que l’audiència conega que Espanya també ocupa el número 2 en l’escalafó mundial de fosses comunes. Clar què, no resulta gens estrany en un país on s’homenatja a Rodolfo Martín Villa com a demòcrata, quan hi ha una ordre de captura internacional sobre ell per crims contra la humanitat. Eixe país on ens diuen que treure els morts de les cunetes és reobrir velles ferides.

DD0VdLkW0AAPn-6

Anuncis

La normalización del fascismo y los discípulos de Pío Moa

La normalización del fascismo y los discípulos de Pío Moa

Dicen que la historia la escriben los vencedores pero lo cierto es que de vez en cuando les toca reescribirla sin serlo. Este es el caso de la versión instalada en muchos cerebros a base de películas de Hollywood que muestran a los estadounidenses como los vencedores mientras ocultan la aplastante victoria soviética sobre los nazis en la II Guerra Mundial. Prueba de ello es la conocida encuesta sobre quién ganó esta guerra.

Reescribir la historia o mejor dicho, tergiversarla, es lo mejor que saben hacer las clases dominantes cuando les horroriza un hecho histórico con tal de que no se vuelva a repetir. Para ello son necesarios muchos documentales, películas, libros e ingentes recursos económicos para pagar a tanto mercenario.

En el actual contexto, producto de una correlación de fuerzas concreta, están normalizando el fascismo tras haberlo banalizado en medio de una crisis sistémica que hace estragos en la clase obrera mientras lo poco que quedaba de izquierda se inmola. Esto es, están preparando el terreno por lo que pueda venir pues el capital sabe que no hay salida a la dolorosa situación de la clase trabajadora en su sistema.

No obstante, no podemos olvidar que a pesar de la campaña de los medios por normalizar el fascismo, ya vivíamos en un Estado en el que la Fundación Francisco Franco eslegal y además recibe dinero público. Fundación que ha estado a punto de ser nombrada “fallero de honor” por una comisión fallera recientemente. ¿Se imaginan la Fundación Adolf Hitler en Alemania? ¿O una calle dedicada a Heinrich Himmler en Berlín? ¿Y un mausoleo fascista en Italia donde esté enterrado Benito Mussolini?

A pesar de que la RFA estuviese plagada de altos cargos nazis, la victoria soviética y su influencia hizo impensable cualquier tipo de homenaje o culto al nazismo en público hasta en el otro lado del muro. Puede que esa sea la diferencia, pues aquí fue el fascismo quien venció la guerra e instaló su régimen fascista durante cuatro décadas, sin olvidar que el partido del gobierno actual fue fundado por un ministro franquista. Por ello, no podemos ignorar la huella que dejó el fascismo en esos cuarenta años ni mucho menos que el poder de la actual democracia burguesa sigue en manos de los mismos que lo tenían durante la dictadura. Pero esto no nos debe llevar a caer en el error de menospreciar la lucha por la democracia y los derechos y libertades que tanto costaron, y menos con la correlación de fuerzas actual, bastante más desfavorable que aquella. Lo que no podemos hacer es ignorar la naturaleza del Estado ni la diferencia entre poder y gobierno.

Por todo esto, no es raro ver ejercicios lamentables de manipulación de la historia como el que hace unas semanas publicó el semanario Crónica sobre un pucherazo en las elecciones del 36 llegando a plagiar de paso al mismísimo intelectual comunista Josep Renau. Tampoco podemos extrañarnos de que estos mismos medios de manipulación de masas se muestren del lado de una nazi que recibió una paliza por ser la organizadora de cacerías contra homosexuales, migrantes o rojos, o que se solidaricen con un jugador fascista y criminalicen a la digna y ejemplar afición Rayo Vallecano que ha impedido su fichaje. Mucho menos de que alguien como Manuela Carmena asegure que esto debería decidirlo la justicia después de hacer homenajes a los nazis húngaros o mostrar apoyo al golpista Leopoldo López.

No debemos ignorar que cuando la clase dominante trata de tergiversar la realidad o reescribir la historia suele recurrir a personajes otrora contrarios o enemigos para conseguir mayor credibilidad. ¿Qué sería de un documental anticomunista sin un antiguo militante que acepta en primera persona el relato de la contrarrevolución?

A pesar de que nos habíamos tomado a risa lo de Pío Moa y por difícil que parezca, hay gente que se lo cree. Así que imagínense cuando un dirigente de la izquierda actual despotrica contra la URSS o menosprecia la lucha antifranquista y a su propio partido.

Si ignoramos la correlación de fuerzas y que vivimos en un Estado burgués es normal que nos resulte extraño todo esto. Por eso no podemos contribuir con ambigüedades ni a la banalización del fascismo ni a su normalización reescribiendo la historia como auténticos discípulos de Pío Moa.

kalve

Els malsons del senyor Hernando

Deia Antonio Hernando que Podemos vol “convertir-se en la vella esquerra, la vetusta esquerra, comunista, obsessionada amb superar al PSOE a costa de que la dreta segueixa governant Espanya”.

No vull entrar en el debat de què és o en què vol convertir-se Podemos, però sí en com un suposat “socialista” adopta el terme “comunista” com una cosa despectiva. Més que d’un dirigent socialdemòcrata semblen les d’un neoliberal o quelcom pitjor. He de dir que no tinc cap confiança en Podemos ni sé en què es convertirà, però sí sé en què s’ha convertit el PSOE. Pot ser, degut a passar-se’n de la rosca (i per la dreta) li han aparegut competidors directes en el terreny de la socialdemocràcia (o allà on es trobe).

13094348_1603677696618394_1075205796540052928_n

Exemple del seu socialisme

Que la dreta segueixa governant no es deu sols a un pur càlcul electoral, senyor Hernando, sinó a l’abandó dels principis socialistes i republicans per part de la seua organització, que han conduit a gran part de les masses cap a la dreta i acceptant molts dels dogmes neoliberals. Vostés s’han cobrit de gloria amb polítiques de dretes. Sols es necessari recordar les reconversions industrials, l’entrada en l’OTAN, les reformes laborals, el manteniment de la bombolla immobiliària, de la monarquia, el retràs de l’edat de jubilació, els casos de corrupció o la creació dels GAL. Estic segur que si llegira aquest escrit respondria que vostès han creat i modernitzat els serveis públics. Vaja, eixe argument és molt similar al de que durant el franquisme es creà la Seguretat Social. Sembla que desconeix les lluites que han hagut per aconseguir cada hospital o escola; el que ha costat cada dret; en definitiva de com determinats governs, per conservadors o dretans que foren, han hagut de cedir davant la classe obrera. Vosté es pregunta per què la dreta segueix guanyant? Pot ser hi ha qui prefereix l’original a la còpia. 

Com sabrà, les classes dominants sempre han tractat de difamar als comunistes i socialistes per defensar i organitzar als treballadors i les treballadores. En canvi,  vostés s’ho han guanyat just pel contrari.

Per cert, senyor Hernando, no hi ha cosa més vella i reaccionària que un anticomunista, i les seues paraules el delaten.

El canvi i el recanvi

Vos proclameu defensors de la sanitat, l’ensenyament i la resta dels serveis públics aquells que reformareu l’article 135 de la CE. Ah, i els que retardaren l’edat de jubilació als 67 anys se vos podria caure la cara de vergonya quan parleu d’Estat de Benestar!
canviAfirmeu que treballeu per allò públic quan heu privatitzat (regalat) la majoria de les empreses públiques.
Dieu defensar els treballadors i treballadores els qui heu aplicat reformes laborals antiobreres i heu legalitzat l’esclavisme de les ETTs.
S’atreviu a parlar de la sobirania nacional els qui heu clavat Espanya en l’OTAN i permeteu que tinguen bases al nostre territori i ens claveu en guerres imperialistes, sense oblidar que esteu permetent les maniobres del Trident Junckture.
Parleu de defensar al poble però només rescateu als bancs i sou incapaços de solucionar el problema de la vivenda.
cambioDieu que tenim llibertat de premsa, però només la poden exercir aquells que tenen capital suficient o vosaltres, que utilitzeu els mitjans públics per al vostre benefici.
Vos feu els grans quan dieu que ens heu reconegut drets socials i laborals, com si no ho haguéreu fet sempre pressionats! Tampoc puc oblidar-me dels salva-pàtries que amaguen que els drets s’han aconseguit només amb lluita, que molts pagaren amb tortures, repressió o inclús amb la mort.
Sabeu que amb este sistema anem a continuar empitjorant les nostres condicions de vida i que l’atur i la precarietat seguiran en l’ordre del dia, però preteneu mantenir-nos amb “il·lusió i esperança del canvi”, com si no portàrem 40 anys amb eixe conte.
És curiós, tots sou el canvi, des dels porteu 40 anys enganyant-nos fins als que voleu substituir-los.