Qui actua com un feixista…

Tindre consciència de classe i organitzar-se d’acord amb ella no resulta gens fàcil. Anar en contra d’un sistema sense oponent des de la caiguda de la Unió Soviètica suposa tindre enfront a l’enemic més important, al més poderós.

La decisió d’organitzar-se en un partit i/o un sindicat obrer t’assegura ser assenyalat, ridiculitzat, menyspreat i perseguit. Per contra, formar part d’un partit del sistema redueix el maldecap a les lluites per la gestió de les institucions burgeses i/o per quatre poltrones i compra-vendes, a pesar de les formes altisonants i aparentment contraries entre les distintes opcions sistèmiques.

Si bé el sistema ofereix una varietat de partits o plataformes, a l’hora de la veritat podem comprovar on es situen: sempre en defensa dels interessos de classe del capital front als de la classe treballadora.

A pesar dels discursos ‘esquerrans’ o d’unes sigles obreres històriques, coneixem de sobra les trajectòries de cadascú: reformes laborals, privatitzacions, concordats amb l’Església, retallades de drets bàsics, ETT’s, reconversions, venda de sobirania, repressió, creació de bandes armades i participació en guerres imperialistes. En definitiva, atacs constants a la classe obrera contrarestats mínimament amb alguna reforma social ja demandada per amplies capes de la societat.

La pregunta que em faig és: com calla la militància d’aquests partits davant tot açò? De segur que tenen molt a vore els mass media que estan darrere del partit. De la mateixa manera entenc que també ho tenen altres en que milions de persones preferisquen votar a corruptes. Però hi ha una diferència important entre votar cada quatre anys l’opció que més t’agrade i ser militant d’una organització ja que mentre formes part d’aquesta eres responsable d’ella. Per això em cansen els arguments de gent que s’eximeix de les seues responsabilitats mentre les carrega als votants d’altres, la qual cosa només correspon a les lluites viscerals entre hooligans de diferents equips.

Sincerament, si el meu partit atacara els meus interessos de classe, romandria en ell el temps que tardara en tramitar-se la meua baixa.

todo okultoI és ací on està el quid de la qüestió: on es situa cadascú en la lluita de classes. Per això quan es produeix un conflicte laboral, només es posicionen amb el treballador quan els afecta personalment o quan es pot atacar a l’adversari polític. Però mai per consciència de classe.

El pitjor de tot és que quan es destapen els arguments oportunistes apareixen els insults i les desqualificacions personals cap als treballadors. Un comportament purament feixista que no hem de tolerar de cap manera. Ni ací ni enlloc. Llavors deurem tindre clara una regla d’or: qui actua com un feixista és un feixista.

Anuncis

El logro de Margaret Thatcher y la política actual

tonyblair-margaretEn una entrevista a Margaret Thatcher le preguntaron por su mayor logro. Su respuesta fue “Tony Blair y el nuevo laborismo”. Estoy seguro que si ahora mismo le preguntásemos a un gran accionista de una empresa del IBEX 35 la respuesta sería similar: haber convertido a su alternativa en una caricatura.

La cruda realidad es que han conseguido que no haya una alternativa visible a su sistema. Han reducido la oposición a su propio contenido, a una lucha de nombres eliminando la batalla ideológica. Tampoco olvidemos que las empresas del IBEX 35 y las multinacionales son también las propietarias de los mass media patrios y a su vez financiadores de algún que otro partido (unos con puertas giratorias y otros con horas de TV). A estas alturas casualidades pocas.

¿Qué oposición es aquella que no ataca al sistema capitalista, la OTAN, la monarquía o al concordato?  Una “oposición” que tampoco habla ya de nacionalizar la banca, las eléctricas y los sectores estratégicos, ni de cerrar las ETT, ni salir del euro, y que tiene un silencio cómplice ante los crímenes del imperialismo sobre los pueblos del mundo. Una oposición que reniega de la lucha de clases y que achaca los problemas a unos malos y corruptos gobernantes y no al sistema de explotación que lo genera todo. Ya saben a dónde conduce la antipolítica, la apatía y la falta de conciencia de clase unidas al paro y la precariedad en un momento de crisis sistémica. Sí, al fascismo. ¡Menuda oposición! ¿Qué alternativa es aquella que acaba diciendo prácticamente lo mismo que el discurso dominante (del enemigo de clase)? Es más, ¿cómo se atreven a decir que están creando hegemonía o que el miedo ha cambiado de bando? En mi pueblo a esto se le llama claudicar y vender la moto al mismo tiempo.

Lo peor de todo es que el sistema está barriendo del mapa y arrinconando a quienes sí plantean una alternativa mientras la clase obrera nos hundimos en la miseria. No ceder a los encantos del ciudadanismo y la nueva política te convierte en un sectario, ortodoxo y desfasado.

Debemos admitirlo: lo están consiguiendo pero no nos podemos permitir ser el Tony Blair de la Thatcher o dicho de otra manera, los nuevos títeres del capital.