22 de juliol, el nostre dia

22 de juliol, el nostre dia

Mentiria si digués que tot comença ara fa un any ja que la història ve de lluny, tal i com ens recordà el meu amic i company Jovi Berchi, qui va oficiar la cerimònia civil a l’Ajuntament aquell matí calorós.

El fet és que aquell matí, plens de nervis i de preses, ens dirigirem amb els testimonis (i germans), Salva i Maria, cap a l’Ajuntament per tal de passar aquell tràmit administratiu per tal d’anar preparant-nos per a la cerimònia al jardí del restaurant San Patricio. Quina fou la nostra sorpresa en vore tanta gent allí al saló d’actes de l’Ajuntament! I nosaltres amb sandàlies i espardenyes! I és que els treballadors i les treballadores i un grup de camarades decidiren fer d’aquell tràmit burocràtic una cerimònia especial. Una cerimònia brillantment narrada en forma de crònica històrica per Jovi que ens va emocionar. Sens dubte, el dia més important de la nostra història no podia començar d’una manera millor.

En eixir d’allí, amb algun que altre gra d’arròs incrustat al cos, tornàrem al ritme de les preses i dels nervis per tal de que a la vesprada tot estiguera a punt. Cadascú a sa casa, dinar ràpid, perruqueries, maquillatge i sessió de fotos amb l’artista Iván Casañ. Havia arribat el moment d’agafar el camí amb mon tio Blai i ma tia Silvia cap a la cerimònia.

No cal dir el que suposava per a nosaltres trobar-nos a tants amics i amigues allí per acompanyar-nos en un moment tant important. El fet és que estar amb la teua gent em va donar la tranquil·litat suficient per a contrarestar els nervis i l’espera fins l’arribada d’Isabel.

En arribar el cotxe nupcial, un espectacular Cadillac blau d’època, i després d’uns minuts d’espera, començà a sonar a través de l’equip de so el tango “Por una cabeza” amb la fi de que tothom es posicionés per al començament.

 

Havia arribat el moment. El quintet, el meu quintet, el dels meus amics i jo, que tants moments i històries guarda, començava a tocar “El Padrino”. Acompanyat per ma mare ens dirigirem cap al lloc indicat al ritme d’aquella música “familiar”. Moltes són les cares que veia de camí però no podia evitar mirar de reüll per tal de vore Isabel, que esperava en el Cadillac. Mare meua, m’agafarà un “cincdecopes”! –pensava jo en acabar el meu trajecte-.

De sobte començà a sonar “When you know” (BSO de “Serendipity”) i allí estaves tu, dirigint-te cap a mi acompanyada de ton pare, que estic segur que es sentia l’home més feliç del món.

Entre aplaudiments arribares al meu costat i encara recorde el tacte de les nostres mans entrellaçant-se. A pesar de que porte més de dos centenars d’articles, no he trobat la manera de descriure-ho. Alguns li diuen <<felicitat>>, altres <<èxtasi>>, altres <<catarsis>>, però totes es queden curtes per al que vaig sentir. Hem passaven moments viscuts pel cap a la velocitat de la llum en un món que sentia aturat.

I què dir de les paraules dels nostres germans-testimonis? Estigueren espectaculars, cadascú amb el seu estil. Salva amb un discurs intel·ligent, emocionant, simpàtic i amè. Maria, que ens va fer plorar a tots. Fins i tot als Naqueranos més durs! Entre el parlament i l’entranyable “ritual de la arena” que ens havien preparat al restaurant, continuaven sonant peces com “Maria, de West side Story”, “Cinema Paradisso” o com no, “La vida es bella”. Fou així com arribà el moment de dir el “Si, vull” i de posar-nos les aliances que ens portà la guapíssima Anita, filla dels nostres amics Ana i Tomás. I així fou com davant dels nostres de testimonis, començàrem a ser marit i muller.

Arrere quedava una part de la nostra història que confirmava tindre continuació. Des que ens vàrem conèixer fins al dia de la boda han passat moltes coses, sempre junts i jo sentint-me el xic més afortunat del món.

I clar, què seria d’una cerimònia sense menjar, beure i ballar? Així que passàrem tots i totes al còctel que alguns confongueren amb el sopar. Ho reconec, se’ns en va escapar un poc el tema del menjar. Alguns em diguéreu que no podríeu “complir” després i vos vaig recordar el que feien els romans doncs no ha de sobrar res.

Passat este angoixós moment d’ obligació i esforç que feren alguns de menjar i beure sense demà, passàrem a sopar. Com deia un mestre “quien quiera patir que pata”.  I allí entràrem ballant “Mi gran noche” de Raphael amb unes pintes que pocs esperaven i en un moment de “subidón” generalitzat. La nit prometia i molt.

Entre la cita culinària trobàrem lloc per al ball nupcial, poc comú i un tant transgressor; per a homenatjar als pares d’Isa, que un dia després complien el seu aniversari; i per a dedicar unes paraules als presents per simplement estar, no aquella nit sinó sempre amb nosaltres. Tal i com vaig dir, havien passat coses prou difícils durant els primers mesos de l’any, però ara tot havia canviat a millor. I la prova era precisament estar allí amb la nostra gent en el moment més especial i mantenint en el record a tots aquells que des d’algun lloc també estarien presents.

I així passàrem la nit, entre menjar, beguda, balls… i molta festa. I si no ja voreu les fotos… o millor no!

L’endemà, vindria el primer dia de casats i en uns dies ja estàvem de lluna de mel. Itàlia, Grècia, Montenegro i Suïssa. En tornar dels viatges vindrien més bones notícies. La incorporació  del nou membre de la família, Simba, el gosset que tant ens recorda al mític Milú.  El meu nou destí com a mestre en una escola d’Educació Especial, que ha estat el millor treball que he tingut. I la notícia més important de la nostra vida: anàvem a ser pares!

I sí, el 2 de juny, després de fer-se esperar, venia al món Daniel (“el travieso”?). No hi ha cosa més gran que eixe moment!

I ací estem, a punt d’anar-no-se’n a dinar per a celebrar el nostre aniversari. No puc ser més feliç. Vos vull!

PD: Daniel, ara et tocarà escriure noves pàgines d’aquesta història.

176.jpg

 

 

Coses de màquines

Coses de màquines

Amb la finalització del curs escolar i amb la tranquil·litat que m’atorga el descans, ha arribat el moment de fer una breu reflexió com a interí que passava per ací.

Com ja sabreu, la vida de l’interí està marcada per la falta d’estabilitat i per ser treballadors d’usar i tirar. No obstant això, no és la meua pretensió parlar d’açò sinó d’una part de l’experiència producte d’aquesta situació: la fugacitat de les relacions personals.

He de dir primer que guarde un bon record de tots els centres en els quals he treballat, des d’aquells que he passat mesos fins als que he passat quatre dies. En tots he tingut el plaer d’aprendre alguna cosa i inclús de conèixer la població, la seua gastronomia o la forma de parlar la nostra llengua. Però sempre em quede amb una cosa: l’alumnat i els companys, des de mestres a personal no docent, a excepció d’alguns que no entenen de companyerisme. Tot i que el temps va esborrant inexorablement del meu cap alguns noms -cosa que lamente profundament,- em quede amb els records d’aquells i aquelles que m’han acollit fins al punt de sentir-me part de l’escola.

El fet és què quan comences a treballar cursos complets i arribes a la fi del curs i fas una valoració crítica del teu treball, en especial de tot el que podries millorar de cara al curs següent, toca canviar de lloc. Una falta de continuïtat que no només afecta al treballador o la treballadora, sinó a l’alumnat, al centre i a tota la comunitat educativa. Amb açò no estic manifestant que estiga d’acord amb la mesura de repetir centre ja que trenca l’ordre de borsa. Estic convençut que la millor opció per a donar estabilitat a tothom són grans convocatòries d’oposicions que rebaixen la taxa d’interinitat que va camí del 21%. Fins que açò no passe, seguirem discutint per quatre molles de pa, dividint-nos mentre ningú parla del fons de la qüestió: la precarització del sector educatiu i l’enduriment de les nostres condicions de vida.

La cosa és que mentre juguem amb aquesta baralla i les seues regles, les relacions personals perden la importància que deurien tindre. Em dóna la sensació d’haver-me convertit en una màquina que cada cert temps canvien de fàbrica. Una màquina que arriba a encaixar amb altres i que en el moment que pot treure bon rendiment la canvien de lloc. Però el cas és que no som màquines sinó persones i cada any toca acomiadar-nos d’alumnes i companys meravellosos, i creieu-me si dic que no són acomiadaments entre màquines.

I aquest any ha estat el més dur fins al moment per a mi, que poques voltes expresse aquest tipus de sentiment. Coses de màquines. Resulta que m’he topat amb unes maquinetes especials (no només per la definició), i amb alguna que altra màquina amb qui he sentit encaixar professional i personalment. Per això volia esperar un temps prudencial per a escriure, però encara sembla que brota alguna llàgrima d’aquesta obtusa i sentimental màquina que l’any que ve vorem on cau.

Una abraçada 

0AD26D64-9D52-439A-BA19-385F81FAC6D6-2076-000001B210D4B6B2

Fernando Fernán Gómez en “La lengua de las mariposas”

Hui toca posar-se-la

Jo, que no sóc gens partidari de xiular al meu equip, sempre he optat per lluir la meua samarreta del València C.F quan perd. Pot ser siga una manera de dur la contraria però és simplement que he sigut de l’equip de la terreta a pesar de no haver-lo vist guanyar cap títol fins que vaig complir els 15 anys.

L’equip de la meua infància no era el millor, ni molt menys, però era el meu. Els i les de la meua generació ens conformàvem amb guanyar-li al Barça o al Madrid perquè era (i és) l’hòstia. Recorde que quan anàvem d’excursió a la capital, el primer que contàvem als pares era que havíem vist el Mestalla. I ja si anaves a vore un partit et podies considerar el Lubo Penev de l’escola. Teníem somnis molt humils, segurament perquè feia pocs anys que l’equip havia baixat a segona. Una experiència que demostrà de quina pasta és esta afició, capaç d’alçar el club d’un bac tant gran.

El pitjor era quan l’estrela de l’equip i ídol de tots nosaltres se’n anava al Madrid o al Barça. És cert que el negoci en el que han convertit al futbol actual dona ganes d’enviar-ho tot “a fer la mà”, però la rendició no corre per l’ADN de la sèquia de Mestalla. De fet, fins a la temporada 98/99 la meua generació érem coneixedors dels títols del València a través dels pares i iaios, que de quan en quan ens parlaven de Puchades, Claramunt, Kempes i tants altres. Però finalment vingué una altra època de glòria i ara podem parlar de noms com el de Baraja, Albelda, Piojo, Ayala o Cañizares les noves i futures generacions. Estic segur que tornarem a vore al València guanyar títols i que els aficionats més menudets viuran el que hem viscut nosaltres, però el més important és que ells i elles entenguen que amb victòries o sense elles és un orgull portar esta camiseta.

Per això, hui toca posar-se-la.

Amunt València!

IMG_0110.JPG

SAPS, IAIO?

IAIO PILOTA

Saps, iaio? Esta vesprada he anat a vore la inauguració del Museu de la Pilota i allí t’he vist. Apareixes en unes quantes fotografies junt als protagonistes d’esta història (del Club i del poble).

Sé que fou dur vore com desapareixia el Club abans d’anar-te’n, però hui, he de dir-te que ha tornat amb força, aconseguint títols, portant per tot arreu el nom de Quart i obrint este local on es recull la vostra història. Tot gràcies a uns xavals que decidiren recuperar el nostre esport al poble. Gent que es trobà el buit que deixareu i que han replegat el vostre llegat amb molt de treball i sobretot, amb molta humilitat, ja que són d’eixa gent que treballa callada i lluny de les fotos. Eixa que tanta falta fa a tots els llocs.

He de dir-te que t’han nomenat durant la presentació del museu. Fins i tot, un dels millors jugadors de la història –Àlvaro-  ha dit que recordava vore’t des de la finestra.  I jo, iaio, contenint-me les llàgrimes. Quina mania tenim els humans a voltes d’amagar coses tant humanes! Quin honor, iaio!

Saps, iaio? encara conserve el guant que em regalares. Estic segur que els futurs naqueranets l’aprofitaran quan vagen orgullosos a l’escola del Club de Pilota de Quart de les Valls.

1620857_585422591541609_383768054_n

 

Llibertat de premsa: per a qui i per a què

Llibertat de premsa: per a qui i per a què

Fa un parell de setmanes em feren una entrevista per a un periòdic de tirada autonòmica. Més d’una hora de preguntes serioses per part d’una gran professional de la comunicació. Un bon treball per la seua part que no eixirà a la llum perquè als de dalt no els interessa.

Sembla que els interessa més allò banal i la política com a espectacle ja que en quan veuen una opció amb gran projecció que diu les coses no els agrada, sobretot si toquem els interessos miserables dels de sempre.

Entre d’altres vaig explicar que “externalitzar la gestió de l’aigua” és un eufemisme per a no dir “privatitzar l’aigua” i que ho podien comprovar en alguns pobles veïns. També vaig explicar que nosaltres defensem el mateix al poble que a la resta d’institucions i que no anem a dir el que vol escoltar el poble per a després passar-nos quatre anys rascant-nos la panxa. El que hem fet les diferents forces polítiques està ahí. Ara és el torn del poble, no d’intentar fer en dos setmanes el que no hem fet durant la legislatura. Així que vos animem a llegir els programes i a valorar el que hem fet tots però sobretot a implicar-vos.

Llàstima que la premsa servisca a l’interès dels de sempre. És una mostra de que el dret de llibertat de premsa és només per a qui s’ho pot pagar.

Una abraçada a la gran professional que va realitzar l’entrevista.

Besets per als propietaris del periòdic i per als seus fills predilectes que privatitzen l’aigua dels seus pobles.

33