Qui actua com un feixista…

Tindre consciència de classe i organitzar-se d’acord amb ella no resulta gens fàcil. Anar en contra d’un sistema sense oponent des de la caiguda de la Unió Soviètica suposa tindre enfront a l’enemic més important, al més poderós.

La decisió d’organitzar-se en un partit i/o un sindicat obrer t’assegura ser assenyalat, ridiculitzat, menyspreat i perseguit. Per contra, formar part d’un partit del sistema redueix el maldecap a les lluites per la gestió de les institucions burgeses i/o per quatre poltrones i compra-vendes, a pesar de les formes altisonants i aparentment contraries entre les distintes opcions sistèmiques.

Si bé el sistema ofereix una varietat de partits o plataformes, a l’hora de la veritat podem comprovar on es situen: sempre en defensa dels interessos de classe del capital front als de la classe treballadora.

A pesar dels discursos ‘esquerrans’ o d’unes sigles obreres històriques, coneixem de sobra les trajectòries de cadascú: reformes laborals, privatitzacions, concordats amb l’Església, retallades de drets bàsics, ETT’s, reconversions, venda de sobirania, repressió, creació de bandes armades i participació en guerres imperialistes. En definitiva, atacs constants a la classe obrera contrarestats mínimament amb alguna reforma social ja demandada per amplies capes de la societat.

La pregunta que em faig és: com calla la militància d’aquests partits davant tot açò? De segur que tenen molt a vore els mass media que estan darrere del partit. De la mateixa manera entenc que també ho tenen altres en que milions de persones preferisquen votar a corruptes. Però hi ha una diferència important entre votar cada quatre anys l’opció que més t’agrade i ser militant d’una organització ja que mentre formes part d’aquesta eres responsable d’ella. Per això em cansen els arguments de gent que s’eximeix de les seues responsabilitats mentre les carrega als votants d’altres, la qual cosa només correspon a les lluites viscerals entre hooligans de diferents equips.

Sincerament, si el meu partit atacara els meus interessos de classe, romandria en ell el temps que tardara en tramitar-se la meua baixa.

todo okultoI és ací on està el quid de la qüestió: on es situa cadascú en la lluita de classes. Per això quan es produeix un conflicte laboral, només es posicionen amb el treballador quan els afecta personalment o quan es pot atacar a l’adversari polític. Però mai per consciència de classe.

El pitjor de tot és que quan es destapen els arguments oportunistes apareixen els insults i les desqualificacions personals cap als treballadors. Un comportament purament feixista que no hem de tolerar de cap manera. Ni ací ni enlloc. Llavors deurem tindre clara una regla d’or: qui actua com un feixista és un feixista.

Anuncis

Coses de màquines

Coses de màquines

Amb la finalització del curs escolar i amb la tranquil·litat que m’atorga el descans, ha arribat el moment de fer una breu reflexió com a interí que passava per ací.

Com ja sabreu, la vida de l’interí està marcada per la falta d’estabilitat i per ser treballadors d’usar i tirar. No obstant això, no és la meua pretensió parlar d’açò sinó d’una part de l’experiència producte d’aquesta situació: la fugacitat de les relacions personals.

He de dir primer que guarde un bon record de tots els centres en els quals he treballat, des d’aquells que he passat mesos fins als que he passat quatre dies. En tots he tingut el plaer d’aprendre alguna cosa i inclús de conèixer la població, la seua gastronomia o la forma de parlar la nostra llengua. Però sempre em quede amb una cosa: l’alumnat i els companys, des de mestres a personal no docent, a excepció d’alguns que no entenen de companyerisme. Tot i que el temps va esborrant inexorablement del meu cap alguns noms -cosa que lamente profundament,- em quede amb els records d’aquells i aquelles que m’han acollit fins al punt de sentir-me part de l’escola.

El fet és què quan comences a treballar cursos complets i arribes a la fi del curs i fas una valoració crítica del teu treball, en especial de tot el que podries millorar de cara al curs següent, toca canviar de lloc. Una falta de continuïtat que no només afecta al treballador o la treballadora, sinó a l’alumnat, al centre i a tota la comunitat educativa. Amb açò no estic manifestant que estiga d’acord amb la mesura de repetir centre ja que trenca l’ordre de borsa. Estic convençut que la millor opció per a donar estabilitat a tothom són grans convocatòries d’oposicions que rebaixen la taxa d’interinitat que va camí del 21%. Fins que açò no passe, seguirem discutint per quatre molles de pa, dividint-nos mentre ningú parla del fons de la qüestió: la precarització del sector educatiu i l’enduriment de les nostres condicions de vida.

La cosa és que mentre juguem amb aquesta baralla i les seues regles, les relacions personals perden la importància que deurien tindre. Em dóna la sensació d’haver-me convertit en una màquina que cada cert temps canvien de fàbrica. Una màquina que arriba a encaixar amb altres i que en el moment que pot treure bon rendiment la canvien de lloc. Però el cas és que no som màquines sinó persones i cada any toca acomiadar-nos d’alumnes i companys meravellosos, i creieu-me si dic que no són acomiadaments entre màquines.

I aquest any ha estat el més dur fins al moment per a mi, que poques voltes expresse aquest tipus de sentiment. Coses de màquines. Resulta que m’he topat amb unes maquinetes especials (no només per la definició), i amb alguna que altra màquina amb qui he sentit encaixar professional i personalment. Per això volia esperar un temps prudencial per a escriure, però encara sembla que brota alguna llàgrima d’aquesta obtusa i sentimental màquina que l’any que ve vorem on cau.

Una abraçada 

0AD26D64-9D52-439A-BA19-385F81FAC6D6-2076-000001B210D4B6B2

Fernando Fernán Gómez en “La lengua de las mariposas”

Els morts que no importen

Per si no ho sabies, Espanya és el segon país del món amb més desapareguts després de Cambodja. Es calcula que unes 144.226 persones -com a mínim-, continuen desaparegudes mentre les seues famílies desconeixen el seu parador.

Poseu-vos en la pell dels fills i les filles, dels germans i les germanes, dels nets i de les netes. Penseu en els pares i les mares que han mort sense trobar als seus fills o filles. Imagineu el dolor en eixes famílies durant quasi 8 dècades.

Vuit dècades perquè els hereus dels feixistes que provocaren la guerra, molts d’ells descendents seus, no tenen una mínima humanitat. No han tingut suficient amb 40 anys de repressió i 40 de propina i impunitat dels seus crims. I és què el fet d’haver conservat el poder ha evitat que milers de famílies troben als seus i puguen acomiadar-los i donar-los un soterrament digne.

A pesar d’això, després de tants anys de dolor i d’una lluita exemplar, Ascensión Mendieta ha pogut soterrar son pare, Timoteo. Però la televisió pública ha preferit parlar de les fosses comunes de Colòmbia, no siga que l’audiència conega que Espanya també ocupa el número 2 en l’escalafó mundial de fosses comunes. Clar què, no resulta gens estrany en un país on s’homenatja a Rodolfo Martín Villa com a demòcrata, quan hi ha una ordre de captura internacional sobre ell per crims contra la humanitat. Eixe país on ens diuen que treure els morts de les cunetes és reobrir velles ferides.

DD0VdLkW0AAPn-6

Yo, con los educadores y las educadoras.

(traducido automàticamente)

Los educadores y las educadoras de Educación Especial e Infantil irán a la huelga los días 31 de mayo y 9 de junio, después de un año de reivindicaciones y movilizaciones que han sido ignoradas por la Conselleria d’Educació, y que me atrevería a decir , desconocidas por gran parte de la comunidad educativa y totalmente desapercibidas para el resto de trabajadores/as de otros sectores. Es por eso que me gustaría reflexionar en torno a los motivos de la huelga y las posibilidades de éxito.

Entre los motivos de la huelga encontramos que Conselleria incumple el Decreto 175/2006, de 24 de noviembre, excediendo la jornada de manera estructural y continuada; no respetando las pausas diarias y exigiendo la permanencia y disponibilidad durante estas; y no garantizando el tiempo de coordinación con el equipo interdisciplinario, ignorando así los requerimientos de Inspección de trabajo.

Uno de los motivos más graves es la posible existencia de una cesión encubierta de educadores/as a las empresas privadas que se ocupan del servicio de comedor, tarea que según una sentencia judicial del pasado octubre, no es función de los educadores.

Desgraciadamente estamos ante un caso en el que un gobierno progresista muestra una voluntad nula de negociación, actuando en contra de los intereses de los trabajadores y trabajadoras y aumentando la precariedad en los servicios públicos y por lo tanto, perjudicando la atención al alumnado. Es decir, un gobierno que muestra un carácter reaccionario a pesar de las esperanzas de cambio depositadas en él hace dos años. De continuar por este camino, no quiero ni pensar dónde irá a parar tanta frustración en las próximas elecciones. Las palabras, los eslóganes y los discursos del “cambio” no cesan, pero la realidad es tozuda y los educadores están siendo despreciados por la administración.

Como trabajador no puedo mantenerme ajeno a una injusticia con otros trabajadores, y más cuando son mis compañeros y compañeras que tanto aportan a la enseñanza pública y a mí mismo a pesar del poco reconocimiento que tienen. Es por eso que quiero hacer las siguientes aportaciones:

1. Objetivo de la huelga y responsables.
El objetivo no es otro que forzar que Conselleria negocie y cambie su forma de actuar después de haber ignorado y despreciado a los trabajadores, lo que les ha conducido a la huelga, de la que solo es responsable quien la ha provocado. No olvidemos que la huelga es el último recurso de la clase obrera cuando no le dejan otra opción, pues ir a la huelga no es fácil y menos en un contexto de crisis sistémica como la actual. Nadie va a la huelga por placer.

2. Contexto. Dificultades y esperanzas.
Decía el sociólogo José Daniel Lacalle recientemente en «Conflictividad y crisis: España 2008-2013» que en España había un claro aumento de la conflictividad laboral y de luchas, pero desligadas y aisladas unas de otras, lo cual merma la unidad de clase necesaria para contrarrestar los constantes ataques. Las palabras de Lacalle son visibles en los centros de educación, donde los trabajadores de un cuerpo desconocen los problemas y las reivindicaciones del otro a pesar de compartir aula. No quiero ni imaginar el conocimiento de la problemática que tendrán los padres y las madres de los alumnos.

Que nadie se equivoque, estamos ante el problema endémico de la clase obrera: la falta de conciencia y de unidad. Por poner un ejemplo: mientras nos miramos el ombligo y discutimos en las redes sociales por las migajas que caen, pocos se ocupan de organizarse para recuperar los miles de puestos de trabajo públicos que se han perdido durante los últimos años. Hasta que no lleguemos a la conclusión de que los problemas de los educadores son también los de los maestros y de los alumnos, no tendremos nada que hacer, al igual que con cualquier trabajador/a de otro sector.

Es en este contexto de camino a la miseria y aislamiento donde nos encontramos, no queda otra opción que empezar a tejer las distintas luchas si no queremos terminar en el fondo de una sociedad víctima de un sistema económico criminal. Un sistema que nos dice a través de sus medios de manipulación de masas que la lucha organizada política y sindical, las movilizaciones y las huelgas no sirven para nada. Por ello es necesario recordar que todos los derechos y libertades que ahora tenemos (en peligro) no se han conseguido de otra manera. De la misma manera, también considero oportuno recordar casos de victorias en la actualidad como la reciente huelga de trabajadores del aeropuerto de Ibiza o la sola convocatoria de huelga de trabajadoras manipulado y envasado de cítricos en Valencia. Pequeñas victorias que sirven de esperanza.

3. Qué hacer.
Una huelga no consiste en hacer una convocatoria, dejar el puesto de trabajo e irse a casa, sino en desarrollar un trabajo que gane fuerza y aumente la presión sobre los responsables hasta que accedan a las justas exigencias obreras. Explicar los motivos y las nefastas repercusiones para el alumnado y para toda la comunidad educativa, tratar de encontrar los vínculos con los problemas de otros sectores hasta que la correlación de fuerzas sea suficiente para ganar la partida. Sin olvidar, que la lucha no acabará aquí, pues es el único camino hacia la sociedad que necesitamos.

Todo mi apoyo. Ni un paso atrás!

escuela-publica-de-todos-para-todos

La normalización del fascismo y los discípulos de Pío Moa

La normalización del fascismo y los discípulos de Pío Moa

Dicen que la historia la escriben los vencedores pero lo cierto es que de vez en cuando les toca reescribirla sin serlo. Este es el caso de la versión instalada en muchos cerebros a base de películas de Hollywood que muestran a los estadounidenses como los vencedores mientras ocultan la aplastante victoria soviética sobre los nazis en la II Guerra Mundial. Prueba de ello es la conocida encuesta sobre quién ganó esta guerra.

Reescribir la historia o mejor dicho, tergiversarla, es lo mejor que saben hacer las clases dominantes cuando les horroriza un hecho histórico con tal de que no se vuelva a repetir. Para ello son necesarios muchos documentales, películas, libros e ingentes recursos económicos para pagar a tanto mercenario.

En el actual contexto, producto de una correlación de fuerzas concreta, están normalizando el fascismo tras haberlo banalizado en medio de una crisis sistémica que hace estragos en la clase obrera mientras lo poco que quedaba de izquierda se inmola. Esto es, están preparando el terreno por lo que pueda venir pues el capital sabe que no hay salida a la dolorosa situación de la clase trabajadora en su sistema.

No obstante, no podemos olvidar que a pesar de la campaña de los medios por normalizar el fascismo, ya vivíamos en un Estado en el que la Fundación Francisco Franco eslegal y además recibe dinero público. Fundación que ha estado a punto de ser nombrada “fallero de honor” por una comisión fallera recientemente. ¿Se imaginan la Fundación Adolf Hitler en Alemania? ¿O una calle dedicada a Heinrich Himmler en Berlín? ¿Y un mausoleo fascista en Italia donde esté enterrado Benito Mussolini?

A pesar de que la RFA estuviese plagada de altos cargos nazis, la victoria soviética y su influencia hizo impensable cualquier tipo de homenaje o culto al nazismo en público hasta en el otro lado del muro. Puede que esa sea la diferencia, pues aquí fue el fascismo quien venció la guerra e instaló su régimen fascista durante cuatro décadas, sin olvidar que el partido del gobierno actual fue fundado por un ministro franquista. Por ello, no podemos ignorar la huella que dejó el fascismo en esos cuarenta años ni mucho menos que el poder de la actual democracia burguesa sigue en manos de los mismos que lo tenían durante la dictadura. Pero esto no nos debe llevar a caer en el error de menospreciar la lucha por la democracia y los derechos y libertades que tanto costaron, y menos con la correlación de fuerzas actual, bastante más desfavorable que aquella. Lo que no podemos hacer es ignorar la naturaleza del Estado ni la diferencia entre poder y gobierno.

Por todo esto, no es raro ver ejercicios lamentables de manipulación de la historia como el que hace unas semanas publicó el semanario Crónica sobre un pucherazo en las elecciones del 36 llegando a plagiar de paso al mismísimo intelectual comunista Josep Renau. Tampoco podemos extrañarnos de que estos mismos medios de manipulación de masas se muestren del lado de una nazi que recibió una paliza por ser la organizadora de cacerías contra homosexuales, migrantes o rojos, o que se solidaricen con un jugador fascista y criminalicen a la digna y ejemplar afición Rayo Vallecano que ha impedido su fichaje. Mucho menos de que alguien como Manuela Carmena asegure que esto debería decidirlo la justicia después de hacer homenajes a los nazis húngaros o mostrar apoyo al golpista Leopoldo López.

No debemos ignorar que cuando la clase dominante trata de tergiversar la realidad o reescribir la historia suele recurrir a personajes otrora contrarios o enemigos para conseguir mayor credibilidad. ¿Qué sería de un documental anticomunista sin un antiguo militante que acepta en primera persona el relato de la contrarrevolución?

A pesar de que nos habíamos tomado a risa lo de Pío Moa y por difícil que parezca, hay gente que se lo cree. Así que imagínense cuando un dirigente de la izquierda actual despotrica contra la URSS o menosprecia la lucha antifranquista y a su propio partido.

Si ignoramos la correlación de fuerzas y que vivimos en un Estado burgués es normal que nos resulte extraño todo esto. Por eso no podemos contribuir con ambigüedades ni a la banalización del fascismo ni a su normalización reescribiendo la historia como auténticos discípulos de Pío Moa.

kalve

Jo, amb els educadors i les educadores

escuela-publica-de-todos-para-todosEls Educadors i les Educadores d’Educació Especial i Infantil aniran a la vaga els dies 31 de maig i el 9 de juny, després d’un any de reivindicacions i mobilitzacions que han sigut ignorades per la Conselleria, i que m’atreviria a dir, desconegudes per gran part de la comunitat educativa i totalment desapercebudes per la resta de treballadors/es d’altres sectors. És per això que m’agradaria fer una reflexió al voltant dels motius de la vaga i les possibilitats d’èxit.

Entre els motius de la vaga trobem que Conselleria incompleix el Decret 175/2006, de 24 de novembre,excedint la jornada de manera estructural i continuada; no respectant les pauses diàries i exigint la permanència i disponibilitat durant aquestes; i no garantint el temps de coordinació amb l’equip interdisciplinari, ignorant així els requeriments d’Inspecció de treball.

Un dels motius més greus és la possible existència d’una sessió encoberta d’educadors/es a les empreses privades que s’ocupen del servei de menjador, tasca que segons una sentència judicial del passat octubre, no han de fer els educadors.

Malauradament estem davant d’un cas en el que un govern progressista mostra una voluntat nul·la de negociació, actuant en contra dels interessos dels treballadors i treballadores i augmentant la precarietat en els serveis públics i per tant, perjudicant l’atenció a l’alumnat. És a dir, un govern que mostra un caràcter reaccionari a pesar de les esperances de canvi depositades en ell ara fa dos anys. De continuar per aquest camí, no vull ni pensar on anirà a parar tanta frustració en les properes eleccions. Les paraules, els eslògans i els discursos del canvi no cessen, però la realitat és tossuda i els educadors estan sent menyspreats per l’administració.

Com a treballador no puc mantindre’m aliè a una injustícia amb altres treballadors, i més quan són els meus companys i companyes que tant aporten a l’ensenyament públic i a mi mateix a pesar del poc reconeixement que tenen. És per això que vull reflexionar al voltant de les següents qüestions:

1. Objectiu de la vaga i responsables.

L’objectiu no és altre que forçar que Conselleria negocie i canvie la seua forma d’actuar després d’haver ignorat i menyspreat els treballadors, fet que els ha conduit a la vaga, de la qual només és responsable qui l’ha provocada. No oblidem la vaga és l’últim recurs de la classe obrera quan no li deixen altra opció, doncs anar a la vaga no és fàcil i menys en un context de crisi sistèmica com l’actual. Ningú va a la vaga per plaer.

2. Context. Dificultats i esperances.

Deia el sociòleg José Daniel Lacalle recentment en «Conflictividad y crisis: España 2008-2013» que a l’Estat Espanyol hi havia un clar augment de la conflictivitat laboral i de lluites, però deslligades i aïllades les unes de les altres, la qual cosa minva la unitat de classe necessària per a contrarestar els constants atacs que patim. Les paraules de Lacalle són visibles als centres d’Educació, on els treballadors d’un cos desconeixen els problemes i les reivindicacions de l’altre a pesar de compartir aula. No vull ni imaginar el coneixement de la problemàtica que tindran els pares i les mares dels alumnes.

Que ningú s’equivoque, estem davant del problema més endèmic per a la classe obrera, la falta de consciència i de unitat. Per posar un exemple: mentre ens mirem el melic i discutim a les xarxes socials per les molles que cauen de dalt, pocs s’ocupen d’organitzar-se per tal de recuperar els milers de llocs de treball públics que s’han perdut durant els darrers anys. Fins que no arribem a la conclusió de que els problemes dels educadors són també els dels mestres o els alumnes, no tindrem res a fer, de la mateixa manera que amb qualsevol treballador/a d’altre sector.

És en aquest context de camí a la misèria i l’aïllament on ens trobem i no queda altra opció que començar a teixir les distintes lluites si no volem acabar en el fons d’una societat víctima d’un sistema econòmic criminal. Un sistema que ens diu a través dels seus mitjans de manipulació de masses que la lluita organitzada política i sindical, les mobilitzacions i les vagues no serveixen per a res. Per tant, és necessari recordar que tot els drets i llibertats que ara tenim (en perill) no s’han aconseguit d’altra manera. També trobem casos de victòries en l’actualitat com la recent vaga de treballadors i treballadores de l’aeroport d’Eivissa o la sola convocatòria de vaga de treballadores manipulat i envasat de cítrics al País Valencià. Xicotetes victòries que serveixen d’esperança.

3. Què fer.

Una vaga no consisteix en fer una convocatòria, deixar el lloc de treball i anar-se’n a casa, sinó en desenvolupar un treball que guanye força i augmente la pressió sobre els responsables fins que accedisquen a les justes exigències obreres. Explicar els motius i les nefastes repercussions per a l’alumnat i per a tota la comunitat educativa, tractar de trobar els lligams amb els problemes d’altres sectors d’ocupació fins que la correlació de forces siga suficient per a guanyar la partida. Sense oblidar, que la lluita no acabarà ací, doncs és l’únic camí cap a la societat que necessitem.

Tot el meu suport. Ni un pas enrere!

DAgbfs2W0AE2rnZ

Les sigue doliendo, Comandante

Les sigue doliendo, Comandante

Han pasado cinco días y los mass media continúan tratando de desprestigiar a Fidel, a la revolución, al socialismo y al comunismo. No dan tregua. Aprovechan hasta los programas de la prensa rosa para hacerlo. Es lo que tiene ser los perros que suelta el amo cuando alguien se sale del redil. Es lo que tiene ser todo lo contrario a quien se mantiene fiel a sus principios y da una de las mayores lecciones de dignidad de la historia.

El pueblo cubano, con sus aciertos y errores –que no luces y sombras- lleva más de medio siglo plantándole cara al capitalismo y al imperialismo con una gran demostración de solidaridad internacionalista. Así que pocos están en condiciones de darles lecciones a pesar de los ambiguos mensajes de algunos, que un día apoyan a la revolución y a la mañana siguiente dicen esperar cambios y democratización. Es lo que tiene que el amo te dé la tarea de captar el descontento (venga de donde venga) y a su vez liquidar a la izquierda.

Pero la realidad es la que es y esta vez los voceros del capital lo están teniendo verdaderamente difícil.Todos suenan al unísono pero desafinando y quedando retratados. Y si no escuchen el ridículo de Herrera entrevistando a Norverto Fuertes.

La pregunta que deberíamos hacernos es por qué ladran de esta manera por un país tan pequeño y lejano. La respuesta es muy sencilla: porque Cuba sí ha construido una alternativa al capitalismo y porque el comunismo sigue siendo su peor pesadilla a pesar de que la izquierda esté prácticamente desaparecida en nuestro país. El capital sabe que en una crisis sistémica como la actual, la batalla ideológica cobra especial importancia. De ahí la necesidad de saber defender la Revolución cubana así como a todas las experiencias y luchas revolucionarias de la historia de manera honesta, clara y sin demagogias. Un buen ejemplo es la iniciativa de la Comisión del Centenario de la Revolución Socialista de Octubre.

¿Por qué? -porque les sigue doliendo, Comandante.

¡Hasta la victoria, siempre!

cyimg_zxuagopgp-jpg-large