22 de juliol, el nostre dia

22 de juliol, el nostre dia

Mentiria si digués que tot comença ara fa un any ja que la història ve de lluny, tal i com ens recordà el meu amic i company Jovi Berchi, qui va oficiar la cerimònia civil a l’Ajuntament aquell matí calorós.

El fet és que aquell matí, plens de nervis i de preses, ens dirigirem amb els testimonis (i germans), Salva i Maria, cap a l’Ajuntament per tal de passar aquell tràmit administratiu per tal d’anar preparant-nos per a la cerimònia al jardí del restaurant San Patricio. Quina fou la nostra sorpresa en vore tanta gent allí al saló d’actes de l’Ajuntament! I nosaltres amb sandàlies i espardenyes! I és que els treballadors i les treballadores i un grup de camarades decidiren fer d’aquell tràmit burocràtic una cerimònia especial. Una cerimònia brillantment narrada en forma de crònica històrica per Jovi que ens va emocionar. Sens dubte, el dia més important de la nostra història no podia començar d’una manera millor.

En eixir d’allí, amb algun que altre gra d’arròs incrustat al cos, tornàrem al ritme de les preses i dels nervis per tal de que a la vesprada tot estiguera a punt. Cadascú a sa casa, dinar ràpid, perruqueries, maquillatge i sessió de fotos amb l’artista Iván Casañ. Havia arribat el moment d’agafar el camí amb mon tio Blai i ma tia Silvia cap a la cerimònia.

No cal dir el que suposava per a nosaltres trobar-nos a tants amics i amigues allí per acompanyar-nos en un moment tant important. El fet és que estar amb la teua gent em va donar la tranquil·litat suficient per a contrarestar els nervis i l’espera fins l’arribada d’Isabel.

En arribar el cotxe nupcial, un espectacular Cadillac blau d’època, i després d’uns minuts d’espera, començà a sonar a través de l’equip de so el tango “Por una cabeza” amb la fi de que tothom es posicionés per al començament.

 

Havia arribat el moment. El quintet, el meu quintet, el dels meus amics i jo, que tants moments i històries guarda, començava a tocar “El Padrino”. Acompanyat per ma mare ens dirigirem cap al lloc indicat al ritme d’aquella música “familiar”. Moltes són les cares que veia de camí però no podia evitar mirar de reüll per tal de vore Isabel, que esperava en el Cadillac. Mare meua, m’agafarà un “cincdecopes”! –pensava jo en acabar el meu trajecte-.

De sobte començà a sonar “When you know” (BSO de “Serendipity”) i allí estaves tu, dirigint-te cap a mi acompanyada de ton pare, que estic segur que es sentia l’home més feliç del món.

Entre aplaudiments arribares al meu costat i encara recorde el tacte de les nostres mans entrellaçant-se. A pesar de que porte més de dos centenars d’articles, no he trobat la manera de descriure-ho. Alguns li diuen <<felicitat>>, altres <<èxtasi>>, altres <<catarsis>>, però totes es queden curtes per al que vaig sentir. Hem passaven moments viscuts pel cap a la velocitat de la llum en un món que sentia aturat.

I què dir de les paraules dels nostres germans-testimonis? Estigueren espectaculars, cadascú amb el seu estil. Salva amb un discurs intel·ligent, emocionant, simpàtic i amè. Maria, que ens va fer plorar a tots. Fins i tot als Naqueranos més durs! Entre el parlament i l’entranyable “ritual de la arena” que ens havien preparat al restaurant, continuaven sonant peces com “Maria, de West side Story”, “Cinema Paradisso” o com no, “La vida es bella”. Fou així com arribà el moment de dir el “Si, vull” i de posar-nos les aliances que ens portà la guapíssima Anita, filla dels nostres amics Ana i Tomás. I així fou com davant dels nostres de testimonis, començàrem a ser marit i muller.

Arrere quedava una part de la nostra història que confirmava tindre continuació. Des que ens vàrem conèixer fins al dia de la boda han passat moltes coses, sempre junts i jo sentint-me el xic més afortunat del món.

I clar, què seria d’una cerimònia sense menjar, beure i ballar? Així que passàrem tots i totes al còctel que alguns confongueren amb el sopar. Ho reconec, se’ns en va escapar un poc el tema del menjar. Alguns em diguéreu que no podríeu “complir” després i vos vaig recordar el que feien els romans doncs no ha de sobrar res.

Passat este angoixós moment d’ obligació i esforç que feren alguns de menjar i beure sense demà, passàrem a sopar. Com deia un mestre “quien quiera patir que pata”.  I allí entràrem ballant “Mi gran noche” de Raphael amb unes pintes que pocs esperaven i en un moment de “subidón” generalitzat. La nit prometia i molt.

Entre la cita culinària trobàrem lloc per al ball nupcial, poc comú i un tant transgressor; per a homenatjar als pares d’Isa, que un dia després complien el seu aniversari; i per a dedicar unes paraules als presents per simplement estar, no aquella nit sinó sempre amb nosaltres. Tal i com vaig dir, havien passat coses prou difícils durant els primers mesos de l’any, però ara tot havia canviat a millor. I la prova era precisament estar allí amb la nostra gent en el moment més especial i mantenint en el record a tots aquells que des d’algun lloc també estarien presents.

I així passàrem la nit, entre menjar, beguda, balls… i molta festa. I si no ja voreu les fotos… o millor no!

L’endemà, vindria el primer dia de casats i en uns dies ja estàvem de lluna de mel. Itàlia, Grècia, Montenegro i Suïssa. En tornar dels viatges vindrien més bones notícies. La incorporació  del nou membre de la família, Simba, el gosset que tant ens recorda al mític Milú.  El meu nou destí com a mestre en una escola d’Educació Especial, que ha estat el millor treball que he tingut. I la notícia més important de la nostra vida: anàvem a ser pares!

I sí, el 2 de juny, després de fer-se esperar, venia al món Daniel (“el travieso”?). No hi ha cosa més gran que eixe moment!

I ací estem, a punt d’anar-no-se’n a dinar per a celebrar el nostre aniversari. No puc ser més feliç. Vos vull!

PD: Daniel, ara et tocarà escriure noves pàgines d’aquesta història.

176.jpg

 

 

Anuncis