La normalización del fascismo y los discípulos de Pío Moa

La normalización del fascismo y los discípulos de Pío Moa

Dicen que la historia la escriben los vencedores pero lo cierto es que de vez en cuando les toca reescribirla sin serlo. Este es el caso de la versión instalada en muchos cerebros a base de películas de Hollywood que muestran a los estadounidenses como los vencedores mientras ocultan la aplastante victoria soviética sobre los nazis en la II Guerra Mundial. Prueba de ello es la conocida encuesta sobre quién ganó esta guerra.

Reescribir la historia o mejor dicho, tergiversarla, es lo mejor que saben hacer las clases dominantes cuando les horroriza un hecho histórico con tal de que no se vuelva a repetir. Para ello son necesarios muchos documentales, películas, libros e ingentes recursos económicos para pagar a tanto mercenario.

En el actual contexto, producto de una correlación de fuerzas concreta, están normalizando el fascismo tras haberlo banalizado en medio de una crisis sistémica que hace estragos en la clase obrera mientras lo poco que quedaba de izquierda se inmola. Esto es, están preparando el terreno por lo que pueda venir pues el capital sabe que no hay salida a la dolorosa situación de la clase trabajadora en su sistema.

No obstante, no podemos olvidar que a pesar de la campaña de los medios por normalizar el fascismo, ya vivíamos en un Estado en el que la Fundación Francisco Franco eslegal y además recibe dinero público. Fundación que ha estado a punto de ser nombrada “fallero de honor” por una comisión fallera recientemente. ¿Se imaginan la Fundación Adolf Hitler en Alemania? ¿O una calle dedicada a Heinrich Himmler en Berlín? ¿Y un mausoleo fascista en Italia donde esté enterrado Benito Mussolini?

A pesar de que la RFA estuviese plagada de altos cargos nazis, la victoria soviética y su influencia hizo impensable cualquier tipo de homenaje o culto al nazismo en público hasta en el otro lado del muro. Puede que esa sea la diferencia, pues aquí fue el fascismo quien venció la guerra e instaló su régimen fascista durante cuatro décadas, sin olvidar que el partido del gobierno actual fue fundado por un ministro franquista. Por ello, no podemos ignorar la huella que dejó el fascismo en esos cuarenta años ni mucho menos que el poder de la actual democracia burguesa sigue en manos de los mismos que lo tenían durante la dictadura. Pero esto no nos debe llevar a caer en el error de menospreciar la lucha por la democracia y los derechos y libertades que tanto costaron, y menos con la correlación de fuerzas actual, bastante más desfavorable que aquella. Lo que no podemos hacer es ignorar la naturaleza del Estado ni la diferencia entre poder y gobierno.

Por todo esto, no es raro ver ejercicios lamentables de manipulación de la historia como el que hace unas semanas publicó el semanario Crónica sobre un pucherazo en las elecciones del 36 llegando a plagiar de paso al mismísimo intelectual comunista Josep Renau. Tampoco podemos extrañarnos de que estos mismos medios de manipulación de masas se muestren del lado de una nazi que recibió una paliza por ser la organizadora de cacerías contra homosexuales, migrantes o rojos, o que se solidaricen con un jugador fascista y criminalicen a la digna y ejemplar afición Rayo Vallecano que ha impedido su fichaje. Mucho menos de que alguien como Manuela Carmena asegure que esto debería decidirlo la justicia después de hacer homenajes a los nazis húngaros o mostrar apoyo al golpista Leopoldo López.

No debemos ignorar que cuando la clase dominante trata de tergiversar la realidad o reescribir la historia suele recurrir a personajes otrora contrarios o enemigos para conseguir mayor credibilidad. ¿Qué sería de un documental anticomunista sin un antiguo militante que acepta en primera persona el relato de la contrarrevolución?

A pesar de que nos habíamos tomado a risa lo de Pío Moa y por difícil que parezca, hay gente que se lo cree. Así que imagínense cuando un dirigente de la izquierda actual despotrica contra la URSS o menosprecia la lucha antifranquista y a su propio partido.

Si ignoramos la correlación de fuerzas y que vivimos en un Estado burgués es normal que nos resulte extraño todo esto. Por eso no podemos contribuir con ambigüedades ni a la banalización del fascismo ni a su normalización reescribiendo la historia como auténticos discípulos de Pío Moa.

kalve

Jo, amb els educadors i les educadores

escuela-publica-de-todos-para-todosEls Educadors i les Educadores d’Educació Especial i Infantil aniran a la vaga els dies 31 de maig i el 9 de juny, després d’un any de reivindicacions i mobilitzacions que han sigut ignorades per la Conselleria, i que m’atreviria a dir, desconegudes per gran part de la comunitat educativa i totalment desapercebudes per la resta de treballadors/es d’altres sectors. És per això que m’agradaria fer una reflexió al voltant dels motius de la vaga i les possibilitats d’èxit.

Entre els motius de la vaga trobem que Conselleria incompleix el Decret 175/2006, de 24 de novembre,excedint la jornada de manera estructural i continuada; no respectant les pauses diàries i exigint la permanència i disponibilitat durant aquestes; i no garantint el temps de coordinació amb l’equip interdisciplinari, ignorant així els requeriments d’Inspecció de treball.

Un dels motius més greus és la possible existència d’una sessió encoberta d’educadors/es a les empreses privades que s’ocupen del servei de menjador, tasca que segons una sentència judicial del passat octubre, no han de fer els educadors.

Malauradament estem davant d’un cas en el que un govern progressista mostra una voluntat nul·la de negociació, actuant en contra dels interessos dels treballadors i treballadores i augmentant la precarietat en els serveis públics i per tant, perjudicant l’atenció a l’alumnat. És a dir, un govern que mostra un caràcter reaccionari a pesar de les esperances de canvi depositades en ell ara fa dos anys. De continuar per aquest camí, no vull ni pensar on anirà a parar tanta frustració en les properes eleccions. Les paraules, els eslògans i els discursos del canvi no cessen, però la realitat és tossuda i els educadors estan sent menyspreats per l’administració.

Com a treballador no puc mantindre’m aliè a una injustícia amb altres treballadors, i més quan són els meus companys i companyes que tant aporten a l’ensenyament públic i a mi mateix a pesar del poc reconeixement que tenen. És per això que vull reflexionar al voltant de les següents qüestions:

1. Objectiu de la vaga i responsables.

L’objectiu no és altre que forçar que Conselleria negocie i canvie la seua forma d’actuar després d’haver ignorat i menyspreat els treballadors, fet que els ha conduit a la vaga, de la qual només és responsable qui l’ha provocada. No oblidem la vaga és l’últim recurs de la classe obrera quan no li deixen altra opció, doncs anar a la vaga no és fàcil i menys en un context de crisi sistèmica com l’actual. Ningú va a la vaga per plaer.

2. Context. Dificultats i esperances.

Deia el sociòleg José Daniel Lacalle recentment en «Conflictividad y crisis: España 2008-2013» que a l’Estat Espanyol hi havia un clar augment de la conflictivitat laboral i de lluites, però deslligades i aïllades les unes de les altres, la qual cosa minva la unitat de classe necessària per a contrarestar els constants atacs que patim. Les paraules de Lacalle són visibles als centres d’Educació, on els treballadors d’un cos desconeixen els problemes i les reivindicacions de l’altre a pesar de compartir aula. No vull ni imaginar el coneixement de la problemàtica que tindran els pares i les mares dels alumnes.

Que ningú s’equivoque, estem davant del problema més endèmic per a la classe obrera, la falta de consciència i de unitat. Per posar un exemple: mentre ens mirem el melic i discutim a les xarxes socials per les molles que cauen de dalt, pocs s’ocupen d’organitzar-se per tal de recuperar els milers de llocs de treball públics que s’han perdut durant els darrers anys. Fins que no arribem a la conclusió de que els problemes dels educadors són també els dels mestres o els alumnes, no tindrem res a fer, de la mateixa manera que amb qualsevol treballador/a d’altre sector.

És en aquest context de camí a la misèria i l’aïllament on ens trobem i no queda altra opció que començar a teixir les distintes lluites si no volem acabar en el fons d’una societat víctima d’un sistema econòmic criminal. Un sistema que ens diu a través dels seus mitjans de manipulació de masses que la lluita organitzada política i sindical, les mobilitzacions i les vagues no serveixen per a res. Per tant, és necessari recordar que tot els drets i llibertats que ara tenim (en perill) no s’han aconseguit d’altra manera. També trobem casos de victòries en l’actualitat com la recent vaga de treballadors i treballadores de l’aeroport d’Eivissa o la sola convocatòria de vaga de treballadores manipulat i envasat de cítrics al País Valencià. Xicotetes victòries que serveixen d’esperança.

3. Què fer.

Una vaga no consisteix en fer una convocatòria, deixar el lloc de treball i anar-se’n a casa, sinó en desenvolupar un treball que guanye força i augmente la pressió sobre els responsables fins que accedisquen a les justes exigències obreres. Explicar els motius i les nefastes repercussions per a l’alumnat i per a tota la comunitat educativa, tractar de trobar els lligams amb els problemes d’altres sectors d’ocupació fins que la correlació de forces siga suficient per a guanyar la partida. Sense oblidar, que la lluita no acabarà ací, doncs és l’únic camí cap a la societat que necessitem.

Tot el meu suport. Ni un pas enrere!

DAgbfs2W0AE2rnZ

Un amic s’ha fet vegà

“Que tenga buena cara
es lo que importa
Anuncio con maciza y asunto terminao.
Ya lo ves. Ya lo ves.
Controlamos tu seguridad.
Si la espichas te enterarás de las ventajas
del control de sanidad.
Come mierda vitaminada.
Come mierda concentrada.
Come mierda deliciosa.
Come mierda y pagala.”

“Come mierda” – La polla records

 

Un amic s’ha fet vegà

L’altre dia un gran amic em digué que s’ha fet vegà. És a dir, ha decidit deixar de consumir aliments de procedència animal. Es tracta d’una decisió molt personal i ben meditada que tothom deuria respectar. Però sembla ser que no és així doncs el primer que s’ha trobat en aquest camí ha sigut incomprensió, rebuig i burles.

Sembla ridícul que en una societat que es diu democràtica i moderna ens continuem clavant en la vida dels demés. Tindre un pensament, una orientació sexual, una manera de vestir o de menjar distint a allò establert socialment, pot eixir molt car. I és que la ignorància és molt costosa. Pot ser, ignoren que el meu amic porta una dieta molt saludable i que és un bon esportista. I sobretot, ignoren que ells i elles de segur estan consumint carn hormonada, ous de gallines moribundes i  merda empaquetada envoltada de dissenys de colors i bones cares.

Una valenta decisió de respecte als animals així com per a la pròpia salut, i més tenint en compte que també és un treballador que lluita pels interessos de la classe obrera. Sens dubte, una de les persones que més admire.