Tot canvià quan trobàrem un plat amb llet i molles de pa calfant-se en la vitro. Aquell dia vaig comprendre que les rialles amb els descuits de poca importància havien passat a la història. La por a que la malaltia avançara de manera dràstica, després d’anys de certa estabilitat, era ja una realitat visible.
Han passat ja uns anys des d’aquell moment i la meua iaia, ja no sap si sóc el net, el fill, el germà o un complet desconegut que passa pel carrer. Per a mi aquest fet és una cosa que m’afecta (i massa). Supose que és normal tenint en compte que m’he criat amb ella. Al mateix temps estic tranquil de vore que està ben cuidada en la residència gràcies al treball de grans professionals. És més, la veig feliç en la que considere com la seua segona infantesa i la seua nova casa.
Encara hui em sorprén com a pesar d’aquesta maleïda malaltia conserva records intactes de la infantesa (la primera) o la joventut. Tal és així, que l’altre dia m’entres m’agafava la mà amb un somriure d’orella a orella em cantava la cançó “Toda una vida”. No sé si recordarà que el mateix Antonio Machín li digué “bonita” en una ocasió, però la lletra i la melodia continuen en la part del cervell que escapa al mal vent.
Em sembla com una estranya paradoxa trobar en aquesta fatalitat moments com este, plens de tendresa, d’amor i de vida.
Sí, iaia:
Toda una vida me estaría contigo
No me importa en que forma
Ni como, ni donde, pero junto a ti.
Marco Malenin 
Deixa un comentari