Era 2007 quan Mònica es va proclamar la més llesta de les Corts. Iniciava un espectacular ascens que en només 8 anys la situaria a la Vicepresidència de la Generalitat Valenciana.

14483816255595No importava haver traït als seus companys i companyes, ni el transfuguisme, ni la vergonya. Junt a un grup minoritari però ple de professionals es disposà a crear un partit amb el qual farien passar per l’aro a un partit amb gran implantació i estructura com és el Bloc. Com s’explica que el partit majoritari de Compromís no presente a Joan Baldoví a la presidència de la Generalitat? És evident que Mònica i els seus tenen molt de poder. Només hem de vore el cas del senyor que deixà de ser comunista de la nit al dia, i que en poc de temps arribà a l’alcaldia del Cap i Casal.

És el que té el joc de l’oportunisme, un dia dius blanc i a l’endemà negre. Un dia sembles Rosa Luxemburg i l’altre González Lizondo. Eixa línia política que va des de la falta d’escrúpols a la poca vergonya. Eixe camí de les joventuts comunistes fins al catch-all party, i que no sabem on acabarà. No és la primera ni serà l’última en aquest recorregut. Altre exemple el trobem en Rafael Blasco, qui ha estat possiblement la peça clau de la política valenciana durant quasi tres dècades, des del FRAP, al PP, passant pel PSOE.

Hem d’admetre que són brillants en el la seua tasca, que sempre surten victoriosos i quan semblen acabats sorprenen amb un as a la mànega. Però la meua avia sempre em solia dir que «per molt bo que siga un, sempre hi haurà altre millor». Això és el que li ha passat a Mònica, qui en el seu camí s’ha topat amb el PSOE, que porta tres dècades més que ella en eixa faena. La convocatòria anticipada de les autonòmiques té l’objectiu de posar-li un fre a Oltra. Perquè ells saben millor que ningú de què va la cosa.

Anuncis