Bé, ja està. Ho he aconseguit, o millor dit, ho hem aconseguit: després d’unes oposicions (i tot el procés previ), he obtingut plaça. Dic que ho hem aconseguit perquè no haguera estat possible sense la teua ajuda i el teu sacrifici, Isa, i la dels teus pares i de tots els que m’heu ajudat durant aquest llarg temps.

M’he perdut moltes coses durant estos mesos, especialment moltes hores d’estar amb Daniel durant el seu primer any de vida, sobretot durant els últims tres mesos, en els quals només el veia pràcticament a l’hora de sopar. Supose que així vos fareu una idea del que és aquest procés. Ens hem perdut – com dic- moltes coses, concerts, teatres d’amics, exposicions, lectures, alguna partideta de pilota, passejos o simplement vore alguna que altra pel·lícula o sèrie. Sóc conscient de que alguns m’haureu trobat a faltar en determinats moments, però si em coneixeu de veritat sabreu excusar-me.

Durant aquest any he tingut dos bones experiències laborals: cuatre mesos en el CEIP Torrefiel amb una tutoria molt complicada. Un centre en el qual, casualitats de la vida, treballa Pablo (el net del tio Alabau) un amic de tota la vida i quinto, i a més un professional en majúscules (mira que hi ha centres i coincidir sense saber-ho…). També volia agrair tota l’ajuda a Juan Carlos, company al centre, al tribunal de les opos i que ha demostrat ser això, un company per damunt de tot. Així que enhorabona també per la plaça, crack. Ni què dir de descobrir al “aprendiz de maestro”, Vicenç, que en realitat és un mestre de mestres. Sens dubte una de les millors persones que he conegut.

Finalment, el camí ( o la música) m’ha dut al barri de Russafa, en el CEIP que porta el nom de la camarada Alejandra Soler. (Quin honor!) Allí he trobat un grup de companys i companyes que tal i com els vaig dir són el millor legat d’Alejandra. Quant he pogut aprendre de vosaltres! I quin plaer conèixer a l’artista Ximo Micó, l’Sporting Club de Russafa i la seua obra, que a partir d’ara podré gaudir amb més deteniment. Tampoc puc oblidar-me del Trentatres Art Gallery i els seus bons cafès rodejats d’art de bon matí.

Tampoc puc deixar-me als companys i companyes de les escoles que he estat fins ara, que han estat ahí a pesar d’haver passat molt de temps de la meua estada. Serra, Canet, Gandia, Vinaròs, i com no, Sueca, el centre més especial. (demà dinar!)

Sóc dels qui pensa que aquest procediment selectiu és injust i que no té absolutament res d’objectiu. Sé que molts grans mestres s’han quedat fora, i ho dic perquè en conec a més d’un/a. Així que continuaré lluitant per tal de que això canvie i em tindreu al costat. Un procés d’aquestes característiques no determina qui és bon mestre o no. No ho oblideu.

Personalment ha sigut molt dur. Durant aquest procés m’he topat amb molts obstacles, possiblement massa, des de fer una prova amb la trompeta un mes després de llevar-me l’ortodòncia per a tal fi, fins a vore com el tribunal no acceptava un títol expedit per la universitat i reconegut i enregistrat per Conselleria (surrealista). Moments que en suma m’han portat al límit de les meues forces. Però ja sabeu, resistir és vèncer, perquè sempre estàveu vosaltres i no podia rendir-me.

Ara em toca gaudir de l’estiu i tornar-vos a tots el doble del que m’heu aportat en aquesta victòria, en especial a Daniel, Isa i els seus pares.

En definitiva, gràcies a tots i totes per estar ahi. Als qui de quan en quan em preguntaveu i als qui no ho feieu però sé que pensaveu en mi. Als qui heu entès la meua absència o els meus retards. També als qui no però ho intenten, i sobretot, en especial als qui de mala fe han tractat de desprestigiar-me. Un missatge urgent per als últims: que vos donen!

Ara només pense en recuperar les hores perdudes amb els meus i fer moltes coses que tinc pendents com ordenar i classificar la meua biblioteca de més de 500 llibres i posar-los a l’abast de qui ho necessite. Començar a preparar un merescut homenatge al mestre Migui Mateu (qui vullga aportar que m’ho diga per privat). Reprendre el meu blog i els articles en larepublica.es. Continuar estudiant i posant-me en forma amb la trompeta. Prendre un cafenet (o dos o tres) amb més d’un de vosaltres. Contemplar les estreles i passar-me una pantalla sideral. Realitzar el viatge a Florència (organitzat de categoria per Viatges Tanaica, del meu amic Raül) amb la meua família, que tant ho mereix. Perquè ens queden molts camins que recórrer, moltes botelles de vi per encetar i molts segons que assaborir.

Isa, ¿quién te iba a decir que el que se pasaba la noche de antes del examen viendo “los Hombres de paco” iba a conseguirlo? Seguramente eres la única persona que me creia capaz, y por ti ha sido.

“Daniel, Isabel: ¡Hemos ganado 1000 puntos! ¡Un carro blindado, es para morirse de risa! ”

vb21

Anuncis