Coses de màquines

Coses de màquines

Amb la finalització del curs escolar i amb la tranquil·litat que m’atorga el descans, ha arribat el moment de fer una breu reflexió com a interí que passava per ací.

Com ja sabreu, la vida de l’interí està marcada per la falta d’estabilitat i per ser treballadors d’usar i tirar. No obstant això, no és la meua pretensió parlar d’açò sinó d’una part de l’experiència producte d’aquesta situació: la fugacitat de les relacions personals.

He de dir primer que guarde un bon record de tots els centres en els quals he treballat, des d’aquells que he passat mesos fins als que he passat quatre dies. En tots he tingut el plaer d’aprendre alguna cosa i inclús de conèixer la població, la seua gastronomia o la forma de parlar la nostra llengua. Però sempre em quede amb una cosa: l’alumnat i els companys, des de mestres a personal no docent, a excepció d’alguns que no entenen de companyerisme. Tot i que el temps va esborrant inexorablement del meu cap alguns noms -cosa que lamente profundament,- em quede amb els records d’aquells i aquelles que m’han acollit fins al punt de sentir-me part de l’escola.

El fet és què quan comences a treballar cursos complets i arribes a la fi del curs i fas una valoració crítica del teu treball, en especial de tot el que podries millorar de cara al curs següent, toca canviar de lloc. Una falta de continuïtat que no només afecta al treballador o la treballadora, sinó a l’alumnat, al centre i a tota la comunitat educativa. Amb açò no estic manifestant que estiga d’acord amb la mesura de repetir centre ja que trenca l’ordre de borsa. Estic convençut que la millor opció per a donar estabilitat a tothom són grans convocatòries d’oposicions que rebaixen la taxa d’interinitat que va camí del 21%. Fins que açò no passe, seguirem discutint per quatre molles de pa, dividint-nos mentre ningú parla del fons de la qüestió: la precarització del sector educatiu i l’enduriment de les nostres condicions de vida.

La cosa és que mentre juguem amb aquesta baralla i les seues regles, les relacions personals perden la importància que deurien tindre. Em dóna la sensació d’haver-me convertit en una màquina que cada cert temps canvien de fàbrica. Una màquina que arriba a encaixar amb altres i que en el moment que pot treure bon rendiment la canvien de lloc. Però el cas és que no som màquines sinó persones i cada any toca acomiadar-nos d’alumnes i companys meravellosos, i creieu-me si dic que no són acomiadaments entre màquines.

I aquest any ha estat el més dur fins al moment per a mi, que poques voltes expresse aquest tipus de sentiment. Coses de màquines. Resulta que m’he topat amb unes maquinetes especials (no només per la definició), i amb alguna que altra màquina amb qui he sentit encaixar professional i personalment. Per això volia esperar un temps prudencial per a escriure, però encara sembla que brota alguna llàgrima d’aquesta obtusa i sentimental màquina que l’any que ve vorem on cau.

Una abraçada 

0AD26D64-9D52-439A-BA19-385F81FAC6D6-2076-000001B210D4B6B2

Fernando Fernán Gómez en “La lengua de las mariposas”

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s