22 de juliol, el nostre dia

22 de juliol, el nostre dia

Mentiria si digués que tot comença ara fa un any ja que la història ve de lluny, tal i com ens recordà el meu amic i company Jovi Berchi, qui va oficiar la cerimònia civil a l’Ajuntament aquell matí calorós.

El fet és que aquell matí, plens de nervis i de preses, ens dirigirem amb els testimonis (i germans), Salva i Maria, cap a l’Ajuntament per tal de passar aquell tràmit administratiu per tal d’anar preparant-nos per a la cerimònia al jardí del restaurant San Patricio. Quina fou la nostra sorpresa en vore tanta gent allí al saló d’actes de l’Ajuntament! I nosaltres amb sandàlies i espardenyes! I és que els treballadors i les treballadores i un grup de camarades decidiren fer d’aquell tràmit burocràtic una cerimònia especial. Una cerimònia brillantment narrada en forma de crònica històrica per Jovi que ens va emocionar. Sens dubte, el dia més important de la nostra història no podia començar d’una manera millor.

En eixir d’allí, amb algun que altre gra d’arròs incrustat al cos, tornàrem al ritme de les preses i dels nervis per tal de que a la vesprada tot estiguera a punt. Cadascú a sa casa, dinar ràpid, perruqueries, maquillatge i sessió de fotos amb l’artista Iván Casañ. Havia arribat el moment d’agafar el camí amb mon tio Blai i ma tia Silvia cap a la cerimònia.

No cal dir el que suposava per a nosaltres trobar-nos a tants amics i amigues allí per acompanyar-nos en un moment tant important. El fet és que estar amb la teua gent em va donar la tranquil·litat suficient per a contrarestar els nervis i l’espera fins l’arribada d’Isabel.

En arribar el cotxe nupcial, un espectacular Cadillac blau d’època, i després d’uns minuts d’espera, començà a sonar a través de l’equip de so el tango “Por una cabeza” amb la fi de que tothom es posicionés per al començament.

 

Havia arribat el moment. El quintet, el meu quintet, el dels meus amics i jo, que tants moments i històries guarda, començava a tocar “El Padrino”. Acompanyat per ma mare ens dirigirem cap al lloc indicat al ritme d’aquella música “familiar”. Moltes són les cares que veia de camí però no podia evitar mirar de reüll per tal de vore Isabel, que esperava en el Cadillac. Mare meua, m’agafarà un “cincdecopes”! –pensava jo en acabar el meu trajecte-.

De sobte començà a sonar “When you know” (BSO de “Serendipity”) i allí estaves tu, dirigint-te cap a mi acompanyada de ton pare, que estic segur que es sentia l’home més feliç del món.

Entre aplaudiments arribares al meu costat i encara recorde el tacte de les nostres mans entrellaçant-se. A pesar de que porte més de dos centenars d’articles, no he trobat la manera de descriure-ho. Alguns li diuen <<felicitat>>, altres <<èxtasi>>, altres <<catarsis>>, però totes es queden curtes per al que vaig sentir. Hem passaven moments viscuts pel cap a la velocitat de la llum en un món que sentia aturat.

I què dir de les paraules dels nostres germans-testimonis? Estigueren espectaculars, cadascú amb el seu estil. Salva amb un discurs intel·ligent, emocionant, simpàtic i amè. Maria, que ens va fer plorar a tots. Fins i tot als Naqueranos més durs! Entre el parlament i l’entranyable “ritual de la arena” que ens havien preparat al restaurant, continuaven sonant peces com “Maria, de West side Story”, “Cinema Paradisso” o com no, “La vida es bella”. Fou així com arribà el moment de dir el “Si, vull” i de posar-nos les aliances que ens portà la guapíssima Anita, filla dels nostres amics Ana i Tomás. I així fou com davant dels nostres de testimonis, començàrem a ser marit i muller.

Arrere quedava una part de la nostra història que confirmava tindre continuació. Des que ens vàrem conèixer fins al dia de la boda han passat moltes coses, sempre junts i jo sentint-me el xic més afortunat del món.

I clar, què seria d’una cerimònia sense menjar, beure i ballar? Així que passàrem tots i totes al còctel que alguns confongueren amb el sopar. Ho reconec, se’ns en va escapar un poc el tema del menjar. Alguns em diguéreu que no podríeu “complir” després i vos vaig recordar el que feien els romans doncs no ha de sobrar res.

Passat este angoixós moment d’ obligació i esforç que feren alguns de menjar i beure sense demà, passàrem a sopar. Com deia un mestre “quien quiera patir que pata”.  I allí entràrem ballant “Mi gran noche” de Raphael amb unes pintes que pocs esperaven i en un moment de “subidón” generalitzat. La nit prometia i molt.

Entre la cita culinària trobàrem lloc per al ball nupcial, poc comú i un tant transgressor; per a homenatjar als pares d’Isa, que un dia després complien el seu aniversari; i per a dedicar unes paraules als presents per simplement estar, no aquella nit sinó sempre amb nosaltres. Tal i com vaig dir, havien passat coses prou difícils durant els primers mesos de l’any, però ara tot havia canviat a millor. I la prova era precisament estar allí amb la nostra gent en el moment més especial i mantenint en el record a tots aquells que des d’algun lloc també estarien presents.

I així passàrem la nit, entre menjar, beguda, balls… i molta festa. I si no ja voreu les fotos… o millor no!

L’endemà, vindria el primer dia de casats i en uns dies ja estàvem de lluna de mel. Itàlia, Grècia, Montenegro i Suïssa. En tornar dels viatges vindrien més bones notícies. La incorporació  del nou membre de la família, Simba, el gosset que tant ens recorda al mític Milú.  El meu nou destí com a mestre en una escola d’Educació Especial, que ha estat el millor treball que he tingut. I la notícia més important de la nostra vida: anàvem a ser pares!

I sí, el 2 de juny, després de fer-se esperar, venia al món Daniel (“el travieso”?). No hi ha cosa més gran que eixe moment!

I ací estem, a punt d’anar-no-se’n a dinar per a celebrar el nostre aniversari. No puc ser més feliç. Vos vull!

PD: Daniel, ara et tocarà escriure noves pàgines d’aquesta història.

176.jpg

 

 

Qui actua com un feixista…

Tindre consciència de classe i organitzar-se d’acord amb ella no resulta gens fàcil. Anar en contra d’un sistema sense oponent des de la caiguda de la Unió Soviètica suposa tindre enfront a l’enemic més important, al més poderós.

La decisió d’organitzar-se en un partit i/o un sindicat obrer t’assegura ser assenyalat, ridiculitzat, menyspreat i perseguit. Per contra, formar part d’un partit del sistema redueix el maldecap a les lluites per la gestió de les institucions burgeses i/o per quatre poltrones i compra-vendes, a pesar de les formes altisonants i aparentment contraries entre les distintes opcions sistèmiques.

Si bé el sistema ofereix una varietat de partits o plataformes, a l’hora de la veritat podem comprovar on es situen: sempre en defensa dels interessos de classe del capital front als de la classe treballadora.

A pesar dels discursos ‘esquerrans’ o d’unes sigles obreres històriques, coneixem de sobra les trajectòries de cadascú: reformes laborals, privatitzacions, concordats amb l’Església, retallades de drets bàsics, ETT’s, reconversions, venda de sobirania, repressió, creació de bandes armades i participació en guerres imperialistes. En definitiva, atacs constants a la classe obrera contrarestats mínimament amb alguna reforma social ja demandada per amplies capes de la societat.

La pregunta que em faig és: com calla la militància d’aquests partits davant tot açò? De segur que tenen molt a vore els mass media que estan darrere del partit. De la mateixa manera entenc que també ho tenen altres en que milions de persones preferisquen votar a corruptes. Però hi ha una diferència important entre votar cada quatre anys l’opció que més t’agrade i ser militant d’una organització ja que mentre formes part d’aquesta eres responsable d’ella. Per això em cansen els arguments de gent que s’eximeix de les seues responsabilitats mentre les carrega als votants d’altres, la qual cosa només correspon a les lluites viscerals entre hooligans de diferents equips.

Sincerament, si el meu partit atacara els meus interessos de classe, romandria en ell el temps que tardara en tramitar-se la meua baixa.

todo okultoI és ací on està el quid de la qüestió: on es situa cadascú en la lluita de classes. Per això quan es produeix un conflicte laboral, només es posicionen amb el treballador quan els afecta personalment o quan es pot atacar a l’adversari polític. Però mai per consciència de classe.

El pitjor de tot és que quan es destapen els arguments oportunistes apareixen els insults i les desqualificacions personals cap als treballadors. Un comportament purament feixista que no hem de tolerar de cap manera. Ni ací ni enlloc. Llavors deurem tindre clara una regla d’or: qui actua com un feixista és un feixista.

Coses de màquines

Coses de màquines

Amb la finalització del curs escolar i amb la tranquil·litat que m’atorga el descans, ha arribat el moment de fer una breu reflexió com a interí que passava per ací.

Com ja sabreu, la vida de l’interí està marcada per la falta d’estabilitat i per ser treballadors d’usar i tirar. No obstant això, no és la meua pretensió parlar d’açò sinó d’una part de l’experiència producte d’aquesta situació: la fugacitat de les relacions personals.

He de dir primer que guarde un bon record de tots els centres en els quals he treballat, des d’aquells que he passat mesos fins als que he passat quatre dies. En tots he tingut el plaer d’aprendre alguna cosa i inclús de conèixer la població, la seua gastronomia o la forma de parlar la nostra llengua. Però sempre em quede amb una cosa: l’alumnat i els companys, des de mestres a personal no docent, a excepció d’alguns que no entenen de companyerisme. Tot i que el temps va esborrant inexorablement del meu cap alguns noms -cosa que lamente profundament,- em quede amb els records d’aquells i aquelles que m’han acollit fins al punt de sentir-me part de l’escola.

El fet és què quan comences a treballar cursos complets i arribes a la fi del curs i fas una valoració crítica del teu treball, en especial de tot el que podries millorar de cara al curs següent, toca canviar de lloc. Una falta de continuïtat que no només afecta al treballador o la treballadora, sinó a l’alumnat, al centre i a tota la comunitat educativa. Amb açò no estic manifestant que estiga d’acord amb la mesura de repetir centre ja que trenca l’ordre de borsa. Estic convençut que la millor opció per a donar estabilitat a tothom són grans convocatòries d’oposicions que rebaixen la taxa d’interinitat que va camí del 21%. Fins que açò no passe, seguirem discutint per quatre molles de pa, dividint-nos mentre ningú parla del fons de la qüestió: la precarització del sector educatiu i l’enduriment de les nostres condicions de vida.

La cosa és que mentre juguem amb aquesta baralla i les seues regles, les relacions personals perden la importància que deurien tindre. Em dóna la sensació d’haver-me convertit en una màquina que cada cert temps canvien de fàbrica. Una màquina que arriba a encaixar amb altres i que en el moment que pot treure bon rendiment la canvien de lloc. Però el cas és que no som màquines sinó persones i cada any toca acomiadar-nos d’alumnes i companys meravellosos, i creieu-me si dic que no són acomiadaments entre màquines.

I aquest any ha estat el més dur fins al moment per a mi, que poques voltes expresse aquest tipus de sentiment. Coses de màquines. Resulta que m’he topat amb unes maquinetes especials (no només per la definició), i amb alguna que altra màquina amb qui he sentit encaixar professional i personalment. Per això volia esperar un temps prudencial per a escriure, però encara sembla que brota alguna llàgrima d’aquesta obtusa i sentimental màquina que l’any que ve vorem on cau.

Una abraçada 

0AD26D64-9D52-439A-BA19-385F81FAC6D6-2076-000001B210D4B6B2

Fernando Fernán Gómez en “La lengua de las mariposas”

Els morts que no importen

Per si no ho sabies, Espanya és el segon país del món amb més desapareguts després de Cambodja. Es calcula que unes 144.226 persones -com a mínim-, continuen desaparegudes mentre les seues famílies desconeixen el seu parador.

Poseu-vos en la pell dels fills i les filles, dels germans i les germanes, dels nets i de les netes. Penseu en els pares i les mares que han mort sense trobar als seus fills o filles. Imagineu el dolor en eixes famílies durant quasi 8 dècades.

Vuit dècades perquè els hereus dels feixistes que provocaren la guerra, molts d’ells descendents seus, no tenen una mínima humanitat. No han tingut suficient amb 40 anys de repressió i 40 de propina i impunitat dels seus crims. I és què el fet d’haver conservat el poder ha evitat que milers de famílies troben als seus i puguen acomiadar-los i donar-los un soterrament digne.

A pesar d’això, després de tants anys de dolor i d’una lluita exemplar, Ascensión Mendieta ha pogut soterrar son pare, Timoteo. Però la televisió pública ha preferit parlar de les fosses comunes de Colòmbia, no siga que l’audiència conega que Espanya també ocupa el número 2 en l’escalafó mundial de fosses comunes. Clar què, no resulta gens estrany en un país on s’homenatja a Rodolfo Martín Villa com a demòcrata, quan hi ha una ordre de captura internacional sobre ell per crims contra la humanitat. Eixe país on ens diuen que treure els morts de les cunetes és reobrir velles ferides.

DD0VdLkW0AAPn-6