Culminació (els preocupa el seu cul)

“Em preocupa el meu cul,
senyores i senyors.
I us en demane excuses.
Però m’és molt penós.

Em preocupa el meu cul.
D’un temps ençà és negat.
Se m’ha tornat gandul.
Se’n diu alliberat.”

Culminació – Ovidi Montllor

 

Culminació (els preocupa el seu cul)

Aquesta era una de les lletres d’Ovidi que no compartia, especialment perquè la majoria dels alliberats que conec són uns treballadors que es deixen la pell i que saben que és una feina temporal que depèn de la voluntat de l’organització. No sé si és el temps o que a base de colps ens fa maurar, però ara comprenc millor aquest tema d’Ovidi.

Durant els anys de militància política he observat que entre la majoria de treballadors i treballadores que lluiten humilment pels nostres interessos de classe, sempre apareixen determinats personatges amb molta làbia que semblen estar a tots els llocs. De fet, a alguns els he vist en tot tipus de càrrec i institucions, sempre amb la retribució corresponent, clar. De què anaven a viure? També és un tret característic d’aquests elements comptar amb una vida laboral blanqueta com la coloma de la pau. Un paper ben net que mantindran en òptimes condicions segurament (si no ho evitem) fins el dia que es jubilen, doncs fora de la política no tenen lloc on caure morts.

No els culpe, no. Entenc que la vida és molt dura per als desposseïts i es tracta de pura supervivència. Per això es situen sempre prop de qui va a vèncer, i quan les coses estan igualades, s’amaguen a l’espera del seu moment. La seua retòrica i les seues estridències estan per damunt de tot a pesar de tindre un perfil molt baix de navalles i corrillos. Per a què acceptar la voluntat d’una agrupació o d’un òrgan democràtic del seu partit tenint un bec d’or? Com no va a guanyar un debat en la seua organització amb una línia política prèviament “anunciada en TV”? I si encara així les bases no li segueixen la corrent, poden acudir a la premsa burgesa per a menysprear als seus companys i companyes acusant-los d’antidemocràtics, de sectarisme, stalinisme, ortodòxia, de ser vells i no joves i fins i tot de carrillistes.
Però tranquils i tranquil·les, que ací no passa res. Si les condicions són adverses sempre poden crear altra coalició esperpèntica amb la qual saltar-se al propi partit. Fins i tot poden acabar com alguns precedents de becs d’or que d’un dia per a un altre deixaren de ser comunistes i ara són presidents, alcaldes i diputats de la “nova política”. I això que porten dècades i dècades per les cloaques en busca del silló en l’Olimp on ‘culminar’ la seua gran obra.

L’accés dels semidéus a l’Olimp és qüestió de la seua supervivència. Però  per a la nostra no serveixen. Han de caure. Perquè la veritat és que només els preocupa el seu cul.

Quanta raó tenies, Ovidi!

lider2

 

 

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s