La legitimació de la repressió de l’Estat

La legitimació de la repressió de l’Estat

Quan parlem de la <<repressió de l’Estat>> sembla que oblidem que la naturalesa de qualsevol Estat és repressiva en sí y que és una ferramenta de la classe que té el poder. Llavors, s’ha de tindre clara la diferència entre un Estat capitalista i un socialista i al mateix temps estudiar cada cas en el seu context.

En el nostre cas, vivim en una democràcia burgesa que arranca a finals dels anys 70 enmig de la guerra freda en el bloc occidental. Un sistema mínimament democràtic que va néixer gràcies a la lluita contra una dictadura feixista de quasi quatre dècades. Una lluita duta a terme principalment pel PCE i les Comissions Obreres i amb el suport que suposava la existència de la Unió Soviètica a nivell internacional. A pesar d’aconseguir determinades conquestes (algunes realment importants), ni el poder econòmic ni el polític canviaren de mans. A més a més el feixisme ha quedat impune des d’aleshores. Però hem de ser conscients de que si en aquell moment no es pogué aconseguir més a pesar de contar amb més de 200.000 militants comunistes i un gran bloc socialista al món, difícilment podem parlar de grans conquestes en l’actualitat sense tornar a tindre, com a mínim, un partit de tals dimensions. Les explicacions en base a traïcions i debilitats les deixem per a altres, ja que és la típica tàctica del rei que defenestrava al seu antecessor per tal de ser més popular.

Tenint en compte que el poder no ha canviat de mans i que seguim vivint en un Estat burgés no podem oblidar que les entranyes del propi Estat són les mateixes que dirant el feixisme ja que pertany a la mateixa classe dominant a pesar de que canvien les formes. És per això, que en un moment de crisi del sistema de producció capitalista en el qual la classe obrera no té pràcticament res organitzat per fer-li front, l’Estat està en condicions de mostrar la seua naturalesa de manera més oberta per tal d’avançar-se a futurs conflictes (de classe).

Si bé durant la democràcia s’ha eliminat la pena de mort o la cadena perpètua, la repressió no ha deixat d’existir. Són de sobra coneguts els casos de violència policial, escoltes, persecucions, pallisses, assassinats, segrests, amenaces i fins i tot la creació de grups terroristes. Com he dit abans, no podem oblidar mai on estem. Tampoc que la repressió no és solament física sinó també psícológica. Al fet de marginar, desprestigiar i coaccionar constantment les posicions anti-sistema des dels mitjans de comunicació, s’ha d’afegir la cultura que legitima la violència extrajudicial dels cossos repressius. En quantes pel·lícules o sèries policials es ressol un cas sense recórrer a mètodes repressius fora de la llei? Tampoc són poques les que fomenten l’atac preventiu i la ridiculització dels mètodes democràtics d’una societat avançada. Això sí, deixen un petit espai per al compte “no violent” dels equidistants, que veuen igual a l’atacant que a l’atacat que es defensa legítimament. És a dir, igualen opressors i oprimits, dominants i dominats i el que realment estan fent és contribuir involuntàriament a la massacre.

En definitiva, la repressió de l’Estat està legitimant-se i desarmant al dissident constantment a través de l’altra pota de l’Estat, la creació de pensament. Ací radica la importància de no oblidar on estem ni qui és qui si no volem contribuir a la nostra pròpia desfeta.

La plegaria de la no violencia

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s