Soliloqui d’un alumne que pensa

Soliloqui d’un alumne que pensa

Ara que em queda poc per anar a secundària, m’insisteixen en que he de ser feliç si vull complir els meus somnis.

Encara no sé bé què significa això de la felicitat, però entenc que és una mena d’estat d’alegria, satisfacció, entusiasme… Just el contrari del que em trobe quan arribe a casa. Sé que ma mare es tanca al bany i plora quan torna de netejar cases per uns quants euros. Mon pare segueix sense trobar feina i es cabreja quan en la televisió parlen d’emprenedors. L’altre dia els vaig escoltar dir que a este pas no podran pagar-me els estudis el dia de demà. I jo que pensava que em sobraria sent feliç…i ara resulta que fan falta diners!

Em sent enganyat perquè tots m’oculten coses que al final acabe descobrint. Per molt que ma mare i mon pare ho intenten, no poden amagar el que viuen, pensen o senten. Sé que ho estan passant molt mal. Llavors, com vaig a ser feliç si els meus no ho són? Volen distreure’m per evitar-me el patiment?

Sóc capaç de riure, aprendre, jugar i passar-ho bé com qualsevol xiquet perquè em trobe molt a gust a l’escola. No obstant, trobe que no puc ser molt feliç perquè sóc inseparable als meus. Serà que la felicitat és col·lectiva o que no he aprés res de res? Jo sols necessite comprensió i ajuda, però ningú m’ha preguntat.

komo los adultos

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s