Summer 78

Summer 78

Hui m’he despertat amb una sensació similar a la de Christiane Kerner en eixir del coma en Goodbye Lenin. Tinc la sensació que res ha canviat però, en realitat note que alguna cosa ha passat sense adonar-me’n.

Em sembla que durant els meus mesos d’absència els actors han canviat el seu paper. Jo, que no veig eixos programes de telepredicadors i que necessite un partit obrer en lluita pels seus interessos de classe, em trobe sobrepassat per la realitat. Sí, sé que tot passa molt ràpid en esta vida, però ara algú ha xafat ben fort l’accelerador. El problema és que no sé cap a on és dirigeix qui porta el volant. No vull dir amb açò que em senta com un espectador, sinó que la majoria dels nostres dirigents, que ens parlen des de les talaies com si no visquérem en la nostra pròpia carn els problemes, porten unes quantes dècades prenent-nos per inútils.

Fa més de dos dècades ens clavaren en la surrealista doble-militància. Encara estic esperant que algú m’explique la diferència real entre un moviment social i polític amb un partit. Vinga! I per si fora poc, per a dirigir-me al poble he de passar per dos partits, un engendro de frikis i una coalició.

Sembla que a alguns els han entrat les preses i ens venen amb lemes com “ahora o nunca” com si el món s’acabara demà. Clar que hi ha emergència social, si no no estaríem ací! El que hem de fer es combatre-la sent conscients que és una lluita llarga i dura, i no vendre’ns com a solució màgica sense tindre unes bases sòlides per a lluitar i vèncer. En el meu poble anomenem aquesta manera d’actuar com “vendre fum”.  Llavors, dubte molt que les confluències tant ràpides siguen una solució, com tampoc tinc cap esperança en els programes, doncs ja sabem que el paper és molt sofrit.Què esperem transformar sense unes organitzacions polítiques i sindicals insertades en la societat, especialment en el teixit productiu?

Em pregunte si tenim tant en comú amb qui no es posiciona contra l’OTAN, la monarquia, les reformes laborals, les ETT, els acords amb el Vaticà o no està per la nacionalització dels sectors estratègics o de la banca? Dic jo, que per a això ja estava el PSOE, no? Precisament, molts dels qui ens criticaven pels pactes amb el PSOE són els qui ara parlen de la mateixa manera que aquest. A mi, sincerament, més igual pactar amb Vicent que amb Joan doncs la nostra vara de mesurar deuria ser guanyar terreny per a la nostra classe. I que ho faça en la pràctica i no fiant-nos del que pose al paper. O no hem escarmentat?

Tampoc m’importen les sigles com volen fer creure alguns. Ens diuen patriotes de sigles a qui portem un nom distint a cada procés electoral. Ací estem tractant de reactivar la lluita per part de la nostra classe en vegada de traure debats estèrils de sigles. Resulta que si ens dirigim com a partit a la societat i parlem de tu a tu amb la resta de forces polítiques som sectaris mentre que els qui han estat a l’altura de les circumstàncies són els tele-dirigents que s’han dedicat mitja vida a estar de càrrec en càrrec, muntant xiringuitos, adoptant llenguatges i programes allunyats de la realitat, pactant entre cúpules i organitzant consultes amanyades. És a dir, tot menys organitzar a la seua classe.

Espere que aquesta letargia de trenta anys no ens impedisca diferenciar entre si la nostra classe ha guanyat o ha perdut al final d’aquest espectacle.

A Christiane li arrabataren el seu món durant el coma. No m’agradaria que hui, en obrir els ulls, no trobàrem al Partit.

goodbye-lenin

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s