Els dirigents “io-io”

Els dirigents “io-io”

Resulta evident que la política actual camina per una espiral cada volta més decadent. Un dels trets més característics d’aquest procés de putrefacció és l’exaltació del personalisme dels polítics per damunt de les organitzacions, d’allò col·lectiu. Un fet que va camí de convertir-se en quelcom perillós. Una espècie de nou caudillisme en el que els militants acaben actuant com fans d’una estrella del pop internacional. Una mena de culte a una personalitat ambigüa, equidistant,  i potenciades pels mitjans de manipulació de masses.

No és que ens dirigim cap a un model feixista com el dels vencedors de la guerra, sinó a un distint, perfeccionat i adaptat a les necessitats actuals del capital per seguir explotant i endurint les condicions de vida de la classe obrera i dels sectors populars.

La naturalesa repressiva de l’Estat com a ferramenta de la classe dominant no precisa únicament de la porra i del fuet, doncs també ostenta el control i la creació de pensament amb els mitjans de comunicació, el sistema educatiu i les sectes. Instruments, que junt a una taxa d’atur que no baixarà del 20%, un treball cada cop més precari i la pèrdua de drets i llibertats, ajuden a instal·lar la por i la resignació en les nostres vides.

És en aquest panorama on sorgeix un ventall d’opcions polítiques, aparentment diverses però antiobreres, amb líders aixecats pels mitjans i que no paren d’augmentar el seu poder.

Exemples.

  • Un secretari general d’un partit destitueix el secretari d’organització sense passar per cap òrgan i a més a més, amb una escrit que el defenestra públicament.
  • Candidats que actuen per damunt dels secretaris generals i que donen la seua opinió en els mitjans abans que en els òrgans, condicionant greument els debats posteriors.
  • Propostes que es presenten des del propi partit com a propostes del “líder”. Exemple: “X propone una ley para…”
  • Una forma d’elecció de candidats en la que qualsevol que es registre per Internet (l’enemic inclòs) pot votar. I ja sabem qui guanyarà: el que ix a la TV. Per a què militar si puc votar des del sofà?
  • Paperetes electorals amb la cara del candidat. Mai haguera imaginat que veuria una cosa semblant.
  • Dirigents que qüestionen la trajectòria del seu partit públicament des dels mitjans de comunicació i les xarxes socials per tal de condicionar-lo. Una actitud infantil o perversa, especialment quan es tracta d’organitzacions obreres, ja que es menysprea a les persones més honrades i que més han lluitat per un món millor.
  • I el pitjor de tot: la legió de fans. Seguidors que no qüestionen críticament el que diu el líder i que combaten amb vehemència aquells que sí ho fan, recorrent a mots com “casta”, “ortodox”, “sectari”, “anquilosat” i un llarg etcètera.

Aquests no són ni dirigents ni líders. Tampoc són semidéus com creuen ser. Són només titelles.

I no podem dependre d’elles.

cambio

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s