SAPS, IAIO?

IAIO PILOTA

Saps, iaio? Esta vesprada he anat a vore la inauguració del Museu de la Pilota i allí t’he vist. Apareixes en unes quantes fotografies junt als protagonistes d’esta història (del Club i del poble).

Sé que fou dur vore com desapareixia el Club abans d’anar-te’n, però hui, he de dir-te que ha tornat amb força, aconseguint títols, portant per tot arreu el nom de Quart i obrint este local on es recull la vostra història. Tot gràcies a uns xavals que decidiren recuperar el nostre esport al poble. Gent que es trobà el buit que deixareu i que han replegat el vostre llegat amb molt de treball i sobretot, amb molta humilitat, ja que són d’eixa gent que treballa callada i lluny de les fotos. Eixa que tanta falta fa a tots els llocs.

He de dir-te que t’han nomenat durant la presentació del museu. Fins i tot, un dels millors jugadors de la història –Àlvaro-  ha dit que recordava vore’t des de la finestra.  I jo, iaio, contenint-me les llàgrimes. Quina mania tenim els humans a voltes d’amagar coses tant humanes! Quin honor, iaio!

Saps, iaio? encara conserve el guant que em regalares. Estic segur que els futurs naqueranets l’aprofitaran quan vagen orgullosos a l’escola del Club de Pilota de Quart de les Valls.

1620857_585422591541609_383768054_n

 

Anuncis

El vaixell pirata

El vaixell pirata

Navegava per tots els mars i oceans i allà on parava saquejava pobles i ciutats. Poques persones s’atrevien a defensar-se dels robatoris, doncs la majoria ignorava que els estaven escurant les butxaques. El vaixell era molt luxós, es reformava constantment i s’adaptava a les necessitats i als temporals. Tothom pensava que el vaixell seria etern car els seus passatgers eren riquíssims, clar què, uns més que altres. Hi havia magnats, reis, bisbes, ministres, tripulants servicials, i fins i tot rates. Una combinació únicament lligada per l’interès i per un tret: el parasitisme. Com anaven a menjar sense baixar del vaixell?

El cas és que el pas del temps, els temporals i alguna xicoteta resistència -que danyà la portentosa embarcació- minvaren la seua seguretat, sense comptar que el pes del botí no parava d’augmentar i començava a haver-hi excés. Els esforços de la tripulació per repintar-lo i posar-li llums de colors no eren suficients. De fet, cada volta que saquejaven una població, els diaris mostraven a les portades el següent missatge: “Tranquils, el vaixell està en perfectes condicions. Seguirem vetllant per la vostra seguretat i la dels vostres bens”.
Però les fissures anaven engrandint-se i els viatgers començaven a tirar-se les culpes uns als altres. Era evident que sobrava pes i que algú devia pagar el “pato”. Sols així podrien calmar-se les aigües i les poblacions saquejades, ja que hi havia que començava a sospitar que el vaixell era pirata.

Els més poderosos anaren desfent-se de reis i magnats que amagaven part del botí on no tocava, polítics corruptes que eren massa descarats i bisbes que s’excedien en els vicis. Els pobles assistien incrèduls a vore com caien els lladres del vaixell mentre els principals culpables continuaven navegant a l’espera d’un nou saqueig.

El problema no eren uns sinó tots.

Els dirigents “io-io”

Els dirigents “io-io”

Resulta evident que la política actual camina per una espiral cada volta més decadent. Un dels trets més característics d’aquest procés de putrefacció és l’exaltació del personalisme dels polítics per damunt de les organitzacions, d’allò col·lectiu. Un fet que va camí de convertir-se en quelcom perillós. Una espècie de nou caudillisme en el que els militants acaben actuant com fans d’una estrella del pop internacional. Una mena de culte a una personalitat ambigüa, equidistant,  i potenciades pels mitjans de manipulació de masses.

No és que ens dirigim cap a un model feixista com el dels vencedors de la guerra, sinó a un distint, perfeccionat i adaptat a les necessitats actuals del capital per seguir explotant i endurint les condicions de vida de la classe obrera i dels sectors populars.

La naturalesa repressiva de l’Estat com a ferramenta de la classe dominant no precisa únicament de la porra i del fuet, doncs també ostenta el control i la creació de pensament amb els mitjans de comunicació, el sistema educatiu i les sectes. Instruments, que junt a una taxa d’atur que no baixarà del 20%, un treball cada cop més precari i la pèrdua de drets i llibertats, ajuden a instal·lar la por i la resignació en les nostres vides.

És en aquest panorama on sorgeix un ventall d’opcions polítiques, aparentment diverses però antiobreres, amb líders aixecats pels mitjans i que no paren d’augmentar el seu poder.

Exemples.

  • Un secretari general d’un partit destitueix el secretari d’organització sense passar per cap òrgan i a més a més, amb una escrit que el defenestra públicament.
  • Candidats que actuen per damunt dels secretaris generals i que donen la seua opinió en els mitjans abans que en els òrgans, condicionant greument els debats posteriors.
  • Propostes que es presenten des del propi partit com a propostes del “líder”. Exemple: “X propone una ley para…”
  • Una forma d’elecció de candidats en la que qualsevol que es registre per Internet (l’enemic inclòs) pot votar. I ja sabem qui guanyarà: el que ix a la TV. Per a què militar si puc votar des del sofà?
  • Paperetes electorals amb la cara del candidat. Mai haguera imaginat que veuria una cosa semblant.
  • Dirigents que qüestionen la trajectòria del seu partit públicament des dels mitjans de comunicació i les xarxes socials per tal de condicionar-lo. Una actitud infantil o perversa, especialment quan es tracta d’organitzacions obreres, ja que es menysprea a les persones més honrades i que més han lluitat per un món millor.
  • I el pitjor de tot: la legió de fans. Seguidors que no qüestionen críticament el que diu el líder i que combaten amb vehemència aquells que sí ho fan, recorrent a mots com “casta”, “ortodox”, “sectari”, “anquilosat” i un llarg etcètera.

Aquests no són ni dirigents ni líders. Tampoc són semidéus com creuen ser. Són només titelles.

I no podem dependre d’elles.

cambio

Històries d’uns obrers que no lligen

Històries d’uns obrers que no lligen

– Han dit que el PIB d’ací és superior al d’Europa. Sembla que l’economia millora.

-A vore si la cosa s’arregla i tornem a tindre treball, que ja porte pràcticament 4 anys aturat i ja no em queden prestacions. Menys mal que de quan en quan tinc alguna faeneta.

– A mí em queden els 426 euros, però amb els 300 que guanya la dona netejant cases, anem tirant.

– I com pagaràs l’any que ve els estudis de Marta?

– Haurà de fer un mòdul mentrestant s’arregla la cosa. A la TV han dit que en un parell d’anys s’haurem recuperat.

– Home, jo sí que he notat alguna milloria, este mes he treballat dos caps de setmana sencers de cambrer.

– Cotitzant i tot?

– No, però m’han promès que cotitzaré quan vaja millor l’economia.

– Però et paguen bé?

– No, que va, però millor això que res, no creus?

– Clar, és que també hi ha que es queixa per queixar-se.

– Ja ho crec. Si les coses van mal, haurem de tirar tots del carro.

– Clar, ja ho digué el de Mercadona, que hem de treballar com els xinesos per a ser competitius.

– Veus, eixe era un “mindundi” abans i ara és dels més rics, a l’igual que el de Zara.

– L’altre dia digueren que eixe és el segon més ric del món.

– Veus com comencen a haver bones notícies?

– Doncs sí, si ells progressen serà bo per al país, encara que molts encara els critiquen. Que si defrauden, que si s’emporten producció a Cambotja i la Índia, que si no paguen ni un 1% d’impostos, que si actuen com a màfies… bobades!

-Enveja. Massa enveja hi ha en este país.

– Com si ells no farien el mateix estant en eixe lloc…

– És normal que posen els seus diners on els convinga, al cap i a la fi se’ls han guanyat i són seus.

– Ah, encara hi ha qui el critica per donar 20 milions a Caritas. Que si és “calderilla”, que si és per a llavar la seua imatge, publicitat…

– A la gent d’este país no hi ha qui l’entenga, Vicent. Que si manifestacions, vagues, protestes…

– Això no val per a res més que per a tallar els carrers, bloquejar la ciutat i voler manar per la força amb xantatges.

– I es pensen que arreglaran el món aixina. Quan de temps perden en tonteries esta gent!

– Així és. Per cert, si fores Florentino Pérez, vendries a Ronaldo al City per 110 milions?

– Jo demanaria més. Amb 110 no m’ixen els comptes.

– I jo. En fi, a vore si guanyem la Champions enguany.

– Deu t’escolte!

– Bé, Paco, esta vesprada ens vorem a la processó, a vore si Santa Rita ens tira una maneta.

– Segur que sí, Vicent!lenin