El canvi i el recanvi

Vos proclameu defensors de la sanitat, l’ensenyament i la resta dels serveis públics aquells que reformareu l’article 135 de la CE. Ah, i els que retardaren l’edat de jubilació als 67 anys se vos podria caure la cara de vergonya quan parleu d’Estat de Benestar!
canviAfirmeu que treballeu per allò públic quan heu privatitzat (regalat) la majoria de les empreses públiques.
Dieu defensar els treballadors i treballadores els qui heu aplicat reformes laborals antiobreres i heu legalitzat l’esclavisme de les ETTs.
S’atreviu a parlar de la sobirania nacional els qui heu clavat Espanya en l’OTAN i permeteu que tinguen bases al nostre territori i ens claveu en guerres imperialistes, sense oblidar que esteu permetent les maniobres del Trident Junckture.
Parleu de defensar al poble però només rescateu als bancs i sou incapaços de solucionar el problema de la vivenda.
cambioDieu que tenim llibertat de premsa, però només la poden exercir aquells que tenen capital suficient o vosaltres, que utilitzeu els mitjans públics per al vostre benefici.
Vos feu els grans quan dieu que ens heu reconegut drets socials i laborals, com si no ho haguéreu fet sempre pressionats! Tampoc puc oblidar-me dels salva-pàtries que amaguen que els drets s’han aconseguit només amb lluita, que molts pagaren amb tortures, repressió o inclús amb la mort.
Sabeu que amb este sistema anem a continuar empitjorant les nostres condicions de vida i que l’atur i la precarietat seguiran en l’ordre del dia, però preteneu mantenir-nos amb “il·lusió i esperança del canvi”, com si no portàrem 40 anys amb eixe conte.
És curiós, tots sou el canvi, des dels porteu 40 anys enganyant-nos fins als que voleu substituir-los.

Anuncis

“Pasteleo”: minut i resultat

“Pasteleo”: minut i resultat

L’espectacle en el que s’ha convertit la major part de la política sembla no tindre límits, ni en el temps ni en les formes. Si ja hem acceptat fins i tot eixe model d’elecció de candidats en el que guanya el que més apareix a la tele, ara podem obtenir la informació més transparent i directa dels processos de formació de candidatures: el “pasteleo”. En un exercici de transparència absoluta, ens informen minut i resultat de les negociacions via twitter. On hem arribat!

cambioLa batalla ideològica té poc espai en aquest esperpent en el que el debat es situa en si una enquesta manipula o no (menuda novetat); si han censurat a un candidat per tallar un moment seu al prime-time (quina censura, pobret); o si ballen, canten o parlen millor que els altres. Campanyes jo-jo (i més jo). El que importa és la simpatia i la naturalitat. Deu ser que els denonaments, els acomiadaments, l’atur, els bombardejos i el capitalisme en el seu conjunt són millors amb un somriure, però a mi no em fan ni puta gràcia. No m’agrada anar de la mà amb els còmplices de la banca, la patronal i l’OTAN. Les meues mans es poden embrutar de suor i de terra, però no de sang.

Hi haurà qui dirà que així no aconseguirem suficients vots. I jo que pensava que els vots eren el resultat de la lluita diària i no d’aliances entre forces antagòniques (per molt que es disfressen)! Pot ser, marejats per aquesta espiral electoral, ens hem oblidat d’allò fonamental: reconstruir el partit per tot arreu.

Los caballeros que dicen ni

Los caballeros que dicen ni

Sin lugar a dudas, el verbo confluir está de moda. Hasta hace aproximadamente año y medio solamente lo relacionaba con ríos y caminos. Puede que esté enriqueciendo mi lenguaje con el tiempo, pero me intriga ver cómo de la noche a la mañana nos poníamos a repetir una y otra vez la palabra confluencia como si fuésemos “los caballeros que dicen ni”. (“Los caballeros de la mesa cuadrada”, Monty Phyton)

caballeros.que.dicen.nininiConfluir puede entenderse como concurrir en un sitio (gente proveniente de diversas partes) o coincidir en un mismo fin (ideas, circunstancias, propósitos, etc.) Esto es, cuando perseguimos un objetivo común y concreto, nos unimos para alcanzarlo. Debo decir que soy de esos a los que no le tiembla el pulso a la hora de juntarse con quien sea si se trata de luchar por un buen centro de salud. De lo contrario, mi sectarismo contribuiría a no conseguirlo, olvidando que pelear por un centro sanitario es un objetivo concreto de clase. El problema viene cuando se coincide en unos objetivos y en otros no y se toma la parte por el todo, pero sobre todo, cuando la insistencia en confluir esconde objetivos antagónicos.

La unidad debe construirse a partir de la práctica en lo concreto. Solo así se pueden establecer los lazos que nos lleven a objetivos mayores. Y esto, es justamente lo contrario de lo que hemos hecho hasta ahora pues hemos tomado la parte por el todo, empezando la casa por el tejado. Veremos qué resultados nos da la confluencia en algunos territorios con quienes no cuestionan el sistema capitalista, la monarquía, la educación concertada o la permanencia en la organización criminal OTAN.

Quienes ya padecemos los efectos de sacrificar la organización política de nuestra clase, nos encontramos ante la posibilidad de evitarlo, si no queremos seguir el ejemplo de Italia o Gran Bretaña. Estos procesos de falsa confluencia no son más que vanos intentos de llenar el vacío que deja la destrucción paulatina del gran partido de la clase obrera.

PD: Volviendo a los Monty Python, no se puede cortar un árbol con un arenque. Precisamos una herramienta útil.

NI!