Sobre com combaten alguns ‘savis’ la ignorància

No fem de la nostra ignorància un argument. (Joan Fuster)

CapturaDesprés dels actes de commemoració del 9 d’octubre em va cridar l’atenció una imatge en la que un pare subjecta al seu fill amb un braç i amb l’altre fa una “peineta” a alguns dels participans d’una processó que cada volta em sembla menys cívica. Tot un exemple per al seu fill.

Malauradament, aquests fets passen quasi inadvertits car ens hem acostumat a conviure amb ells. Sovint es parla molt de la intolerància als camps de futbol o de la ignorància als reality show, però no hi ha pràcticament cap espai d’aquesta societat que se’n salve.

Tenint en compte que un ignorant és <<qui no sap res o sap poc en general o amb relació a una cosa>> i que ningú naixem sabent ni mai arribarem a saber tot, hem d’aprendre a conviure amb la ignorància. Primerament, acceptant que nosaltres ho som, i després, que ho són els altres. Ara bé, que nosaltres acceptem la seua existència i respectem als demés no significa que no hem de combatre-la. Quan adquirim un coneixement científic, és summament necessari transmetre’l doncs el coneixement per a ser útil s’ha de compartir, com tota riquesa.

El problema ve a l’hora de transmetre un saber o fins i tot una idea. En moltes ocasions, ens situem des d’una posició superior al no considerar-nos la part ignorant i ens dirigim a l’altre tractant de convèncer-lo sense ajudar-lo a aprendre. És més, també solem començar dient-li que no sap i que està equivocat. O el que és pitjor, dient-li directament que és un ignorant, un babau o un ximple.

Aquesta forma frontal de compartir el saber és de tot menys eficaç i respectuosa, ja que estableix una barrera entre l’emissor i el receptor, que difícilment es desfarà. És com si vull convèncer i el primer que dic és: “estic en la meua barricada i vaig a metrallar-te, en acabar parlem”.

En política abunden estos casos, encara que en la majoria es tracte de transmetre doctrines o idees sense cap base científica. A pesar d’això, el comportament frontal que he descrit abans és el més comú. Ens neguem al diàleg, i no em referisc a parlar amb criminals de guerra o gàngsters polítics sinó a treballadors/es que han acabat simpatitzant amb determinades organitzacions o idees; es nega una proposta per ser d’un altre partit encara que la considerem bona; s’arriba a la conclusió de que tot allò fora dels meus nassos són una merda i damunt els acuse de ser-ho (casta). Són coses que passen quan desconeixem i banalitzem el feixisme.

Durant la vaga de 2010 vaig comprovar com un dels piquets que estaven a la porta d’una fàbrica va insultar als treballadors que entraven al crit d’esquirols, fills de putes i venuts. En canvi, el piquet en el que jo participava, ens dedicarem a informar i a oferir ajuda a qui ho necessitara. Un treballador que eixe dia anava a l’horta eixe dia, em va confessar dies després que en veure’ns es va sentir mal i que a la pròxima vaga no aniria a treballar. Evidentment, el que tinc clar és que els treballadors del primer cas, acudiran al seu curro quan hi haja vaga (si és que encara el tenen, clar).

Sens dubte, deuríem debatre més i tractar de ser menys ignorants i prepotens.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s