L’estressant ritme de vida, el menjar i les compres del diumenge

Anit, després des sopar, em vaig posar a reflexionar al voltant del què havia ocorregut durant el dia, doncs no entenia per què havia sigut tant estressant.

Els fets que m’han fet entendre-ho millor han estat les menjades ja que al cap del dia, doncs no m’he pres amb calma ni el sopar. Les presses han caracteritzat les menjades de tal manera, que a excepció del desdejuni, la resta han sigut menjars preparats o congelats.

kalvA banda dels problemes que aquest tipus de menjar puguen ocasionar al nostre cos, em preocupa el fet de que no tenim temps per a gaudir del nostre oci, car entre la jornada laboral, el trajecte d’anada i tornada, la preparació, les hores de dormir i les de menjar han acabat absorbides pel treball i el frenètic ritme de vida que genera. L’augment del grau d’explotació i la por a perdre el treball, ens fa cada volta més vulnerables i dependents d’un estil de vida esclau.

El dret a l’oci i al descans s’està perdent. I el que és pitjor, estem introduint els nostres fills i filles en este bucle. A la quantitat d’hores lectives que sobren al seu horari, li afegim gran quantitat de deures i activitats extraescolars. “Han d’aprendre molt, sobretot anglés, ja que és necessari per a ser competitius quan siguen majors.” Si hem interioritzat aquest pensament tant neoliberal, tenim un greu problema, i més inculquem esta mentalitat d’esclaus als menuts. És trist criar als fills/es en aquesta espiral d’infart en el que no tenim temps ni per a fer un menjar casolà i assaborir-lo. No és d’estranyar que al voltant del 8% dels infants pateixen estrés (2011).

Estem perdent el plaer de cuinar, assaborir i gaudir de la nostra gastronomia (tant rica). Volem la informació amb titulars o tweets de 140 caràcters mentre no dediquem 5 minuts a la lectura de notícies de manera assossegada i reflexiva. Fins i tot als esports s’han posat de moda aquells que impliquen rapidesa i correm amb el cotxe com si estiguérem al circuit de Formula 1 (a València, de veres).

Com he dit abans, estem perdent el dret a l’oci i el descans fins a tal punt que permetem que es treballe diumenges i festius, amb el que haurà costat aconseguir eixe dret! Dic permetem perquè acudim a comprar amb normalitat durant eixos dies sense importar-nos el problema que pot causar als treballadors i treballadores que ho pateixen. Encara hi haurà qui dirà que “si jo treballe un diumenge, també ho poden fer els altres”. Pobre ignorant! Veurem que pensa quan ens toque fer-ho a tots … i sense cobrar.

Sobre com combaten alguns ‘savis’ la ignorància

No fem de la nostra ignorància un argument. (Joan Fuster)

CapturaDesprés dels actes de commemoració del 9 d’octubre em va cridar l’atenció una imatge en la que un pare subjecta al seu fill amb un braç i amb l’altre fa una “peineta” a alguns dels participans d’una processó que cada volta em sembla menys cívica. Tot un exemple per al seu fill.

Malauradament, aquests fets passen quasi inadvertits car ens hem acostumat a conviure amb ells. Sovint es parla molt de la intolerància als camps de futbol o de la ignorància als reality show, però no hi ha pràcticament cap espai d’aquesta societat que se’n salve.

Tenint en compte que un ignorant és <<qui no sap res o sap poc en general o amb relació a una cosa>> i que ningú naixem sabent ni mai arribarem a saber tot, hem d’aprendre a conviure amb la ignorància. Primerament, acceptant que nosaltres ho som, i després, que ho són els altres. Ara bé, que nosaltres acceptem la seua existència i respectem als demés no significa que no hem de combatre-la. Quan adquirim un coneixement científic, és summament necessari transmetre’l doncs el coneixement per a ser útil s’ha de compartir, com tota riquesa.

El problema ve a l’hora de transmetre un saber o fins i tot una idea. En moltes ocasions, ens situem des d’una posició superior al no considerar-nos la part ignorant i ens dirigim a l’altre tractant de convèncer-lo sense ajudar-lo a aprendre. És més, també solem començar dient-li que no sap i que està equivocat. O el que és pitjor, dient-li directament que és un ignorant, un babau o un ximple.

Aquesta forma frontal de compartir el saber és de tot menys eficaç i respectuosa, ja que estableix una barrera entre l’emissor i el receptor, que difícilment es desfarà. És com si vull convèncer i el primer que dic és: “estic en la meua barricada i vaig a metrallar-te, en acabar parlem”.

En política abunden estos casos, encara que en la majoria es tracte de transmetre doctrines o idees sense cap base científica. A pesar d’això, el comportament frontal que he descrit abans és el més comú. Ens neguem al diàleg, i no em referisc a parlar amb criminals de guerra o gàngsters polítics sinó a treballadors/es que han acabat simpatitzant amb determinades organitzacions o idees; es nega una proposta per ser d’un altre partit encara que la considerem bona; s’arriba a la conclusió de que tot allò fora dels meus nassos són una merda i damunt els acuse de ser-ho (casta). Són coses que passen quan desconeixem i banalitzem el feixisme.

Durant la vaga de 2010 vaig comprovar com un dels piquets que estaven a la porta d’una fàbrica va insultar als treballadors que entraven al crit d’esquirols, fills de putes i venuts. En canvi, el piquet en el que jo participava, ens dedicarem a informar i a oferir ajuda a qui ho necessitara. Un treballador que eixe dia anava a l’horta eixe dia, em va confessar dies després que en veure’ns es va sentir mal i que a la pròxima vaga no aniria a treballar. Evidentment, el que tinc clar és que els treballadors del primer cas, acudiran al seu curro quan hi haja vaga (si és que encara el tenen, clar).

Sens dubte, deuríem debatre més i tractar de ser menys ignorants i prepotens.

Cartells en blanc i negre

“Una campanya electoral no està a l’abast d’un home honrat.” Senyor Burns (The Simpsons)

Demà imprimirem uns cartells i unes revistes per a explicar la política de la nostra organització i donat que els recursos són escassos, ens hem de limitar a imprimir en blanc i negre. Ens és impossible arribar a més.

p.rep.simpsonsDes que sóc militant m’he fixat durant les campanyes electorals en els cartells i els programes dels distints partits, ja que fora de les campanyes és molt difícil trobar publicacions regularment com les del meu partit. Em crida l’atenció tant la qualitat com la quantitat dels cartells i els pamflets electorals. Des del respecte als afiliats a estos partits, m’agradaria saber si es qüestionen d’on apareixen tants diners.

Després de que els mitjans de comunicació i els seus propietaris destaparen tants casos de corrupció després d’haver-los ocultat durant anys, ha aparegut el debat sobre el finançament dels partits. Des d’aleshores han aparegut certs experts de la “nova política” que diuen que “no és honrat” demanar un crèdit a un banc. Que jo sàpiga, la meua hipoteca la pague amb el meu treball i el de la meua companya. Si la vivenda no està garantitzada i no hi ha una banca pública és precisament perquè als partits que han governat i als seus propietaris els ha interessat econòmicament que aixi siga. El problema és que aquests “nou-polítics que van d’honrats” pretenen que confonguem entre demanar un crèdit i que ens el condonen. Una pretensió que indica que aquests “nou-pensants” són de tot menys honrats. És més, es presenten com a “transparents i nets” per rebre donacions de “ciutadans” i no de bancs i exposar-ho a una web. Se’ls haurà oblidat que el finançament irregular dels grans partits és en negre i estes coses no apareixen a la declaració de la renda? I si el “ciutadà” que fa una aportació d’uns quants milers d’euros és Roig o Slim?barcAh! i què dir del que costa un minut de propaganda a les televisions del poder econòmic? De veritat hi ha persones tan ingènues que creuen que els mateixos bancs i grans empreses regalen fins i tot programes sencers? Pot ser açò ho sabran millor els qui van a la festa d’aniversari del magnat Roures.

Tornant a les formes de pagament legal, podríem debatre sobre les quantitats, però estic segur que les campanyes d’entre 18 i 20 milions d’euros no estan a l’abast de persones honrades. Al mateix temps, una desigualtat tan gran entre unes formacions i altres a l’hora d’explicar la seua política, esborra tota possibilitat de democràcia. Però no ens despistem, aquesta desigualtat és el producte d’un sistema de producció que crea cada volta més desigualtat. No podem ser tan ingenus com per a pensar que pot existir una democràcia real en un sistema basat en l’explotació de l’home per l’home. Siga quina siga l’estratègia o la tàctica, no devem oblidar mai que eixe és el problema principal.

Demà repartirem les nostres humils revistes, pagades del nostre treball… com tot!

El Martell i la corbella

“-Pare, saps que Tonet és comunista?

-No fotes!

-I jo que pensava que era bona persona.”

El Martell i la corbella

L’altre dia vaig entrar al bar a repartir una revista del partit i un amic em va preguntar on anava amb eixos símbols tan antiquats -en referència al martell i la corbella-. Ràpidament i en un exercici de picardia, li vaig respondre que al menys no era tan antiquat com la creu que portava al coll, que començà a utilitzar-se a partir del segle III d.C per a fer referència als “religiosos de la creu”.

No obstant això, no és qüestió de si un símbol és millor o pitjor per la seua edat, sinó pel què representa. A mi, sincerament, m’és igual que el nostre anagrama siga un martell i una corbella o un camió i una pala, però sent part de la nostra cultura revolucionària, he de normalitzar-lo en la societat, i més tenint en compte que ho ha estat durant més d’un segle. I si no, tornem a l’exemple de la creu cristiana: estic completament segur que si a un paleocristià li ensenyarem una creu s’allunyaria de nosaltres a la velocitat de la llum. Alguna cosa similar ocorreria després de dir-li a un texà que el nostre símbol és una cadira elèctrica, ja que la creu en el seu moment tenia el mateix fi. Si els cristians han normalitzat un instrument per a torturar i matar, per què ens empenyem nosaltres mateixa en enterrar dos ferramentes de treball?

Indubtablement, el fons de la qüestió no es troba en els símbols sinó en la debilitat ideològica que ens ha portat a renunciar a un immens bagatge de lluita i fins i tot a renegar públicament de moltes conquestes socials. Si hem sigut capaços d’oblidar victòries o de reivindicar derrotes, què esperem que pensen de nosaltres les mases? Què esperem si en vegada de fer pedagogia ens dediquem a opinar el que escoltem a la barra del bar?

Reconec que no sóc gens de portar símbols ni anar per dient qui sóc, d’on vinc i on vaig, doncs no ho veig necessari en la majoria de les ocasions. A pesar d’això, pense que tampoc tenim per què amagar els símbols, ja que al final, en vegada de dir que som comunistes, ens acusaran de ser-ho, i en cap cas m’agradaria arribar a eixa situació.

En fi, jo continuaré sentint-me orgullós d’utilitzar la meua corbella al treball a pesar de que alguns no sàpiguen què és ni què representa.

ComunismoPD: aquesta imatge és l’exemple d’un símbol que representa un fet que horroritza a qualsevol capitalista. 70 anys després continua sent el pitjor dels seus malsons.

Pàtria, patriotes i patrioterets

Després de la ressaca d’uns dies de banderes, desfiles, commemoracions, processons, gestes de reis medievals, inclús insults i amenaces per tal de demostrar qui és més patriota, arriba el moment de demostrar-ho, i no amb paraules, sinó amb els fets.

Si bé el concepte de pàtria suscita quasi sempre polèmica, pense que deuríem preguntar-nos què significa pàtria i patriotisme:

45680_458476544218386_1998317731_nSegons el Diccionari Normatiu Valencià, la pàtria és la (1) Terra on s’ha nascut. (2) País al qual algú pertany com a ciutadà, mentre que patriotisme és (1) Amor a la pàtria o (2) Comportament propi del patriota.

Observant aquestes definicions i fent un exercici d’abstracció de polèmiques per banderes, proclames i demés, i independentment de si es considera més gran o més xicoteta la terra on s’ha nascut o es viu, tots tenim estima per eixe poble, eixe barri, eixa gent o eixos camps. Ara bé, com a sentiment que és, seria inútil tractar d’imposar-lo ja que més bé podria generar l’efecte contrari.

Continuant amb l’abstracció de tot allò superficial i independentment de si ens considerem patriotes espanyols, valencians, francesos o japonesos, hi ha una sèrie de fets que qualsevol persona que estima el seu medi, veurà necessari combatre o defensar:

De poc serveix lluir banderetes si et sembla normal que les tropes de l’organització terrorista OTAN es passege pel teu poble, doncs estic segur que no vols ser partícip de guerres ni de oprimir altres pobles. Tampoc si no t’oposes al TTIP, que suposarà un colp definitiu al comerç local i als drets laborals (els teus també). Molt menys donar recolzament a partits que han privatitzat empreses i bens que eren públics (de tots i de totes) o que s’han repartit les prebendes de l’Estat durant anys en connivència amb les grans empreses, bancs i multinacionals. Eixes mafies que han saquejat la teua terra a cop de PAIs i d’AVEs amb l’únic objectiu de lucrar-se més i més. I sobretot, de què serveix dir que eres patriota si no et situes amb la classe que crea tota la riquesa front als paràsits que no dubten en deixar-nos sense casa, treball ni altres drets bàsics? És més, per què no lluites contra un sistema econòmic i polític que condemna als treballadors, les clases populars i als pobles del món a la misèria?

Pot ser, ara et toque demostrar tot allò que has dit.

El olvido de los clásicos

El olvido de los clásicos

*traducido automáticamente

“Papá, necesito una enciclopedia para ir a la escuela.

-De eso nada, tú irás a pie como siempre hemos hecho todos.”

Este chiste refleja por un lado un avance frente a la ignorancia, pero al mismo tiempo también constata que seguiremos andando en más de una ocasión.

—-

Estamos viviendo un momento en el que nos presentan lo nuevo frente lo viejo como si sólo por ser novedad fuera mejor. Y lo que es peor, se desliga una cosa de la otra.

atenasTodo esto me parece uno de esos períodos peligrosos en los que la humanidad envía la historia, el conocimiento y la cultura a un cajón cerrado con llave. Hay quien consideran desfasado leer la Odisea de Homero o la “Política” de Aristóteles; estudiar el Capital de Marx o la Teoría de la relatividad de Einstein; escuchar un motete de Luis de Narváez o analizar una fuga de Bach; disfrutar de la presencia de la Pietà de Michelangelo o comparar el Saturno de Goya con el de Rubens. Incluso se desprecia por ignorancia el Guernica de Picasso, La consagración de la primavera de Igor Stravinsky o el Octubre de Eisenstein. Incluso, “clásicos” de la música popular, desde cantautores a bandas míticas del rock.

Parecen tiempos para mesías que se presentan como salvadores y para cerdos que marchan sobre Roma construyendo la avenida de los Foros Imperiales por encima de la historia. Esos que al mismo tiempo son los que tratan de perpetuar la sociedad de clases existente. Esa sociedad capaz de perder la memoria y que se olvida de miles de personas enterradas en las cunetas o que no se inmuta por un bombardeo que ocurre al otro lado del mundo. Ese adanismo que peligrosamente impregna las organizaciones obreras desentendiéndose de las luchas y victorias de su clase. Esa falta de conciencia de clase y de incapacidad para organizarse en el centro de trabajo. Esa pasividad y ese pesimismo que deja al mundo continuamente de susto en susto.

Dicen que un clásico nace cuando lo recuerdan los que no la han conocido en vida. Podríamos pensar erróneamente que han empezado a morir los clásicos, pero incluso los más ignorantes están compuestos por la suma de ellos. No tengamos miedo a la historia, al conocimiento o la cultura. Al fin y al cabo, los que sí la tienen son los listillos que pretenden engañarnos, ya que sólo pueden terminar en un búnker de Berlín o en la plaza de Milán.

Air France y la violencia

Air France y la violencia

*traducido automàticamente

Algunos informativos empezaron ayer alarmados por la violencia de los trabajadores de Air France contra los directivos de la compañía.

Las imágenes que acompañaban la noticia eran, en la mayoría de los casos, las de los dos directivos que huían de las instalaciones con las camisas rotas entre una nube de guardaespaldas que trataban de protegerlos. La noticia y las imágenes corrieron en pocos minutos por todo el mundo, tiempo suficiente para que tertulianos y “expertos” condenasen la violencia de los trabajadores.

Uno de los más escandalizados fue el primer ministro francés, Manuel Valls, que a pesar de llamarse socialista, no se ha alarmado en ningún momento por que una empresa despida a casi 3.000 trabajadores. Conviene recordar la definición de socialismo según la RAE: “Sistema de organización social y económico basado en la propiedad y administración colectiva o estatal de los medios de producción y en la regulación por el Estado de las actividades económicas y sociales, y la distribución de los bienes.”

afEvidentemente, Valls no es socialista, sino más bien todo lo contrario. Consecuentemente con esto, cuando se produce un conflicto entre clases tan claro como este en el que no hay espacio para medias tintas, él se posiciona con los suyos, al igual que los tertulianos y “expertos” que aparecen en los medios (propiedad del gran capital, claro). El problema fundamental de toda esta cuestión es con quién se identifica un trabajador o una trabajadora cuando ve las imágenes del conflicto: o con los/as trabajadores/as, que son los únicos que producen la riqueza; o con los que viven a costa de ellos parasitariamente y que encima no dudan en despedirlos para aumentar sus propios beneficios.

Lo que está claro es que el telediario no dirá que esas camisas caras y desgarradas ya estarán a estas alturas sustituidas con la “calderilla” que llevarían en los bolsillos. Tampoco dirán que ahora estarán en sus mansiones tranquilos contemplando cómo han pasado de verdugos a víctimas para muchos gracias a unos minutos de TV. Muy posiblemente habrán terminado la noche brindando con Moët & Chandon. Es más, seguro que en la próxima reunión en que plantean despedir a miles de trabajadores, contarán con un servicio de protección más seguro y que no tendrán dificultades para apalear obreros, aunque no aparecerá en los informativos.

Me gustaría que los que se escandalizan y condenan la violencia de los trabajadores, condenaron una violencia mucho más dura, como es la de despedir a miles de obreros que en muchos casos se verán con dificultades para obtener el pan para sus hijos. Claro está que, ni los tertulianos ni el primer ministro Valls tendrán la mínima consideración hacia los obreros, pero, ¿y tú? ¿Qué harías si juegan con el pan de tus hijos? ¿Con quién te identificas?