Historia de un imberbe super revolucionario

Llegó al mundo revolucionario en busca de ídolos y de una pandilla potente aunque todo fuese virtual. Allí adquirió una educación probablemente demasiado primaria bajo un dogmatismo febril de posters por las paredes de su habitación. Si bien es cierto que tenía una conciencia de clase bastante arraigada, su formación política dejaba mucho que desear. Decenas de historias sobre traidores a la causa y hombres elevados a deidades le tenían ocupado durante la mayor parte de su tiempo.

Soy marxista– proclamaba erróneamente el joven imberbe- a los cuatro vientos. Bueno, mejor dicho, en las cuatro redes sociales donde solía moverse. Se había convertido en una estrella on-line gracias a las casi 15 horas que dedicaba desde casa de sus padres para lucirse en Internet. Para él todos eran fascistas y traidores. Banalizaba a la peor bestia de la humanidad (el fascismo) e insultaba con su adanismo a la memoria de todas las personas que lucharon contra ella y que conquistaron la mayoría de los derechos y libertades que él gozaba. Prácticamente se sentía el único revolucionario del mundo, el futuro líder. Puede que esperase conseguirlo a base de recriminar a los infieles lo poco revolucionarios que habían sido.

leninLeer y memorizar tres libros de autores marxistas y utilizarlos como dogmas de fe le dieron para mucho: llegó a los 39.785 seguidores y 278 retweets. Los problemas de salud política vinieron el día que empezó a trabajar en la fábrica. Aquello era un infierno –pensaba-. Todos los trabajadores estaban alienados o vendidos – menos él, claro.- Estaba seguro que participar en la asamblea organizada por los sindicalistas de aquella fábrica suponía pasar a ser parte del amarillismo sindical. Desconozco el por qué, pero acudió a la cita e intervino al final para animar a todos a una huelga general indefinida. A más de un compañero se le escapó una carcajada por la actitud pueril del chaval, que desconocía lo difícil que resultaba organizar una huelga de un día en este país y en unas condiciones adversas. Acabó largándose cabreado al grito de “vendidos y amarillistas!”

Su muerte política y sindical vino casi cinco años después, cuando la empresa anunció que él y dos compañeros más serían despedidos sin ningún tipo de explicación y con muy malas formas. Al día siguiente, aquellos sindicalistas “vendidos” acordaron en asamblea hacer paros diarios en la producción hasta que fuesen readmitidos los tres trabajadores afectados.

Aquel calor de clase supuso la muerte de aquel personaje imberbe y aparentemente revolucionario que volvió a la vida real aquel mismo día. Fue readmitido dos semanas después aunque años más tarde la empresa cerró sus puertas. Aquel cierre conllevó un proceso de lucha en el que nuestro amigo ya era un luchador más.

És el poble víctima o còmplice de la corrupció?

La corrupció s’ha convertit en un tema central als mitjans de comunicació, encara que d’una manera esbiaixada i tendenciosa doncs només mostren al corrupte i quasi mai al corruptor. I el que és més, en cap d’ells es parla de que este sistema és corrupte per sé.

En eixe sistema explotador i corrupte, l’explotació i la corrupció són la norma mentre que la lluita contra aquesta són una rebel·lia que comença en minoria i que ha d’anar creixent front a un sistema de dominació econòmica, política i ideològica molt poderós.

L’explotació augmenta a passos agegantats però res sembla moure’s. Totes les mobilitzacions que hi havia fins fa any i mig, que n’eren moltes encara que deslligades, han desaparegut a l’espera de superar-ho amb el vot a les pròximes generals. Proclames per a la Unitat Popular presentades com a “última oportunitat”, com si el món s’acabés si no es guanyen eixes eleccions o com si per guanyar-les anara a canviar molt amb una classe obrera desorganitzada. Hem canviat el verb “transformar” per “guanyar” i és la proba més fidedigna de que hem donat un pas enrere i no precisament per a agafar carrereta.

És un error molt comú pensar que l’empitjorament de les condicions de vida ens condueixen cap a una revolució, com si esta caigués del cel. Al contrari, només ens du a la misèria. Mentre no hi haja una organització d’avantguarda de la classe obrera i del poble, no hi haurà cap revolució ni cap canvi significatiu.

La necessitat és una debilitat i no hi ha cosa que li vinga millor al capital. I és què, ara tenen el major exèrcit de reserva d’aturats –que diria Marx-. No podem analitzar estàtica i aïlladament a la nostra classe dintre de la realitat ja que ens porta a fer un anàlisi erroni i simplista. No debem obviar que les necessitats i els problemes porten a la dependència de màfies com les ETTs o a supeditar-se al capitalista en una relació quasi feudal. Per no parlar l’amplia gama clientelar en el sistema públic que abunda per tot arreu que de segur determina gran percentatge del vot i la correlació de forces del sistema.

És per això que no m’agrada eixa frase que diu que “el poble que elegeix corruptes no és víctima sinó còmplice”. Per què dic açò? Perquè hem de comprendre que tots i totes estem determinats pel nostre context i no és fàcil prendre consciència de la realitat quan el sistema té al seu abast la major part dels mitjos per evitar-ho. Molt menys encara quan aquells que estem posicionats contra dit sistema som incapaços d’organitzar la resposta i presentar l’alternativa del socialisme d’una manera senzilla i realista. I són precisament alguns dels nostres els qui tenen una actitud paternalista i frontal cap a aquells sense consciència de classe i desmobilitzats. Eixa actitud és la que porta al fracàs doncs ser avantguarda no és ser un astre celestial que diu a les masses el que està bé o mal. Ser avantguarda suposa ser la part més avançada de les masses que mai pot deslligar-se d’elles. Complicar el llenguatge, omplir el missatge d’ambigüitat o buidar-lo de contingut així com donar-li suma importància a temes banals, ens porta a l’elitisme, al sectarisme i al deslligament de les masses, la qual cosa perpetua el sistema actual.

És necessari i urgent convèncer.

Kalvellido-Organizarse

Odisseu i l’espasa per a Aquiles

p_30_07_2011Aquil·les s’amagava disfressat de noia i ocult entre les filles del rei. Odisseu, per tal de descobrir-lo va oferir a les noies (entre les quals es trobava Aquil·les) joies i una espasa. Totes anaren cap a les joies excepte Aquil·les, que observava l’espasa.

Tornant-nos als nostres dies, en els que la mediocritat impera, el mètode d’Odisseu serveix per descobrir aquells que per molt que tracten d’amagar-ho, tenen objectius molt clars. Un exemple són aquells que busquen càrrecs i sous, i que sabent que ni estan a l’altura ni s’ho han guanyat, accepten i queden revelats.

No obstant, també és cert que alguns d’ells tenen un pensament egòlatra i es creuen per damunt la resta, la qual cosa situa el problema (i també la solució) en la selecció. És a dir, en garantir un procés democràtic i rigorós, especialment en els casos purament tècnics, no siga cosa que els plànols de la casa els acabe fent un metge o un filòsof.