La política com a espectacle: nous actors i escenaris, mateix públic, l’obra de sempre.

La política com a espectacle: nous actors i escenaris, mateix públic, l’obra de sempre.

Fa pocs dies un amic em deia que la política havia abandonat el seu lloc natural, els parlaments, per a establir-se en les tertúlies televisives.

A simple vista pareix que esta afirmació és certa, però no hi estic d’acord. El que hi ha al Congrés dels Diputats, a les Corts o a l’Ajuntament no deuria ser més que el final de cada procés polític que té lloc a la societat ja que la política es aquella que fa el poble al centre de treball, al bar, pel carrer o a casa. El problema és que les elits, amb els seus mitjans de manipulació i els discurs dominant han aconseguit deslligar al poble d’eixa part de la política. Es parla, i cada volta més, de temes polítics a la barra del bar i la indignació és molt alta, però pocs s’atreveixen a reclamar el que és seu. Les llibertats i els drets que tanta sang han costat als nostres no serveixen de res si no les fem servir.

El poder econòmic ha aconseguit desplaçar al poble de la política situant-nos com a subjectes passius que sols participen amb un vot cada 4 anys. Els mateixos que decideixen tot i després financen als partits majoritaris per a que governen per a ells, han allunyat la política del poble treballador situant el centre de la política al parlament, al menys com a teatre. Per si fora poc, ara el capital va un pas més enllà. Ja no necessiten un parlament que el poble no sent com a seu. Tenen la millor forma de continuar deixant al poble al sofà o a la barra del bar despotricant mentre es manté immòbil: la televisió. Per això han situat el centre del debat en el que ocorre als platós de televisió, un teatre amb millors decorats, millors actors i més audiència. I el que és més, en mans privades d’aquells qui tenen suficients recursos per a tenir un canal de TV.

Però, ha canviat alguna cosa realment? –No.

Continuen a l’ordre del dia les promeses de canvi i el discurs típic de “tranquils, voteu-me, que ja faré jo”; el discurs electoralista de vendre fum, intentar fer prometre en campanya tot el que no has fet durant 4 anys (o 40 quasi). És a dir, una manera de fer política que continua aprofundint en allunyar-nos de la política. A més, ja és molt comú parlar de participació ciutadana mentre no tenen ni idea de què significa i es dediquen a recollir propostes. Això sí, no t’alces del sofà de casa, no siga que acabes organitzant-te per defendre’t de tant de miserable.

Al final, l’únic debat que hi ha és si el Govern central ha fet més que l’Autonòmic o al contrari, si un partit ha fet més o menys que l’altre o si un ajuntament ha “pagat” una cosa o ha sigut Diputació.

…I així és passarien la vida mentre nosaltres estem al sofà escoltant-los i oblidant-nos que tant els diners que van com els que venen, o els que disposa un ajuntament o un govern són producte del nostre treball encara que molts es dediquen a vanagloriar-se del que “han pagat” a l’estil del Capità Moro (Xavi Castillo): “AIXÒ HO PAGUE JO”.

Sols nosaltres produïm riquesa. Ells sols es dediquen a jugar amb ella.

111134_540x360

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s